Arxiu de la categoria: Consciència artificial

Entendre el cervell humà

La tasca de Cap d’Investigació del flamant New Brain Research Center es redueix a això – pensava Clément mentre observava des de la finestra interior del seu ampli despatx com el grup de visitants que estava esperant travessaven el hall d’entrada de l’edifici principal del complex d’investigació que ell dirigia – a atendre inoportuns i pedants càrrecs burocràtics i polítics amb les seves absurdes i puerils exigències. A això, i a poca cosa més. La investigació, pròpiament dita, ja estava feta, i ara només era qüestió de temps. Si li permetien, clar.

El delegat del govern s’havia avingut a compartir reunió amb l’assessora del departament de família, i amb una mica d’habilitat per part seva, podria aconseguir que es barallessin entre ells i no l’importunessin massa amb absurdes i estèrils exigències. Però aquesta fútil esperança es va esvair de seguida, quan va veure com des de bon principi de l’entrevista el grassonet i bigotut Auguste Cortez i la dinàmica i incisiva Bénédicte Moreau alternaven les seves intervencions de forma coordinada, cordial i constructiva.

– Paciència – va pensar.

-Com suposo que ja deuen conèixer – explicava Clément mentre iniciaven la tradicional i monòtona visita a les instal·lacions – aquest centre d’investigació busca posar a l’abast de l’home el coneixement acumulat fins la data actual sobre el cervell humà.

El centre de recerques estava ubicat prop de Perpignan, en plena campinya occitana, allunyat de nuclis urbans i de vies de comunicació. Constava de dues parts clarament diferenciades: el centre d’investigació pròpiament dit, amb els despatxos, laboratoris, centres de processament, sales de reunions, dependències dels treballadors, auditori i sala de control, i l’àrea de desenvolupament, aïllada de la resta del complex, un espai on ni els treballadors ni els visitants podien accedir.

– El primer ministre està molt interessat en veure els resultats de les investigacions, i en poder aplicar aquests resultats en millorar el benestar dels ciutadans – va dir en Cortez.

– Els resultats de la investigació ja fa 22 anys que es van publicar, i fa molt que hospitals de tot arreu utilitzen aquestes dades per tractar trastorns mentals i dèficits cognitius – va replicar en Clément, mentre pensava en quantes vegades havia tingut ja aquesta conversa amb els diferents representants governamentals nacionals i internacionals que l’havien visitat.

– Les dades publicades – va insistir el sr. Cortez -, segons els nostres experts, no són verificables. I les aplicacions terapèutiques són analitzades per software propietat d’aquest centre de recerca. I el govern francès ha posat molts recursos, i s’ha implicat molt, i el primer ministre no entén per què no tenim accés a la informació. Cal tenir en compte que el complex està en territori francès, i esperem que la comunitat internacional tingui això en compte quan…

– No és ‘software’. Són xarxes neuronals artificials multinivell de cognició distribuïda. I és codi obert. No és propietat de ningú. Tant el framework com el modelat actual estan disponibles a la xarxa i són descarregats i utilitzats per multitud de laboratoris a tot el món. Laboratoris que han verificat sense problemes les dades publicades.

– El codi d’aquestes xarxes neuronals està encriptat. No és possible entendre el seu funcionament. Els nostres experts han aplicat tècniques d’anàlisi inversa i no han obtingut cap resultat.

– No és ‘codi’. Ningú les ha codificat. Són sistemes d’aprenentatge automàtic. Es generen a si mateixos, buscant l’estructura adequada per a analitzar allò que estan estudiant. En aquest cas, el cervell humà.

– Llavors, m’està dient que només aquestes màquines entenen com funciona el nostre cervell? No li sembla una mica absurd tot això? Per què s’ho guarden per a elles? Per què no ens ho expliquen? Quin interès ocult hi ha en tot això? I més enllà… De veritat val la pena invertir tants diners en una investigació que no ens serveix de res?

Clément va deixar passar uns segons prudencials abans de respondre, i va repassar mentalment el que anava a dir, per comprovar que no introduïa masses paraules malsonants en la seva resposta. Per què quan algú deia que haver curat l’Alzhéimer, el Parkinson, la ceguessa, els diferents tipus de paràlisi, prop del 70% dels trastorns psiquiàtric i un sense nombre de dèficits i discapacitats diverses no ens servia de res, a ell li costava bastant controlar una profunda i airada indignació.

– Quan podré veure els nens? – la senyora Moreau aprofitava la pausa per intervenir, portant el debat a un pla encara més incòmode.

– Ara, quan arribem a la sala de control. Podrem observar la comunitat, però només des de lluny. Hem col·locat les càmeres en llocs concrets i coneguts, i que respecten la seva autonomia i intimitat.

– Desitjaria poder parlar amb ells. De fet, crec que caldria fer un test psicotècnic a aquests nanos, per valorar el seu estat emocional, després de tants anys d’experiment.

Clément va respirar profundament. Per què havia d’estar sotmès a aquest càstig inhumà, com un Sísif etern? Llavors ho va recordar, i una ombra de tristesa va passar fugaç pels seus ulls.

– No es pot – va contestar amb solemnitat.

– Per què no? Des del departament de família considerem que el benestar dels infants és una qüestió sagrada, i volem descartar la més mínima possibilitat de què aquests nanos puguin desenvolupar un trastorn mentre dura l’experiment.

– No és un experiment – va replicar en Clément – i no es pot parlar amb ells. Primer de tot, per un problema tècnic evident: no parlen el nostre idioma.

– Si ha de ser amb un intèrpret, per mi no hi ha problema.

– No parlen cap idioma ‘humà’, amb la qual cosa, la possibilitat de participació d’un intèrpret queda descartada. De fet, és a ells als qui anomenen intèrprets, com suposo que ja saben. Però segon, i més important encara. Si els nanos entressin en contacte amb algun humà de l’exterior, caldria interrompre el procés d’immediat per la seguretat dels nanos, iniciar el dur procés de renormalització i abandonar el projecte.

– No entenc per què el contacte amb un altre ésser humà ha de ser tan catastròfic per a aquests nanos.

– Però si aquest contacte posa en risc la investigació – va intervenir el sr. Cortez, que havia captat ràpidament el risc esmentat pel Clément – potser hauríem de buscar formules alternatives de fer aquest test de salut.

– La investigació, com he comentat abans, ja està completada. Ara la qüestió és qui completa el desenvolupament abans. Aquest centre de recerca està al capdavant, en any 22, a punt de superar l’equador. Però el de Gwangju, en Coreal del Sud, està ja en any 17, i el de Comarapa, a Bolivia, en any 14. I els de Xina i Rússia estan aplicant una tècnica de desenvolupament accelerat que preveu una reducció d’un 30% en el temps de desenvolupament. Una intromissió d’aquesta mena suposaria tornar a any 0. I crec que és quelcom que no ens podem permetre.

– No, no ens ho podem permetre – va murmurar en Cortez, més per si mateix que no pas per la resta, conscient del trasbals que suposaria la pèrdua de la inversió i del prestigi de liderar una iniciativa d’abast mundial.

– Només em preocupa – insistia la sra. Bénédicte – que tornem a viure un episodi com el que va succeir amb els de la primera generació, amb el suïcidi d’aquell noi. Només volem col·laborar, ajudar per a què no es torni a repetir.

– Crec recordar -va dir en Clément – que la investigació judicial va concloure que va ser l’alteració del procediment de renormalització la que va generar la desestabilització de l’estat mental del Gérard, i el seu posterior suïcidi. Alteració provocada per l’interès mediàtic de certs polítics d’aquest país – va dir amargament, mentre llençava una mirada de reprovació cap al delegat del govern.

– Òbviament, totes les parts van tenir la seva responsabilitat. No és qüestió de buscar culpables – va dir en Cortez conciliadorament -, sinó de treballar plegats pel bé d’un gran projecte pel bé de la humanitat.

Clément i Bénédicte van acceptar la proposta de pau i van assentir amb el cap.

Arribaven ja a la sala de control, on els monitors mostraven diferents indrets de l’espai de desenvolupament, una enorme cúpula que cobria un terreny diàfan i suau, verd de gespa i plantes de petita mida. S’observaven petites edificacions, bàsicament parets arrodonides sense sostre, escampades aleatòriament pel camp, que permetien introduïr irregularitats i separacions en aquell espai obert.

En algunes d’aquestes edificacions s’identificaven obertures o portes, que servien per l’entrada i sortida dels robots autònoms de servei.

Un nombre indeterminat de nois i noies d’entre tres i sis anys d’edat interactuava en aquest espai, en unes dinàmiques que costava associar amb el joc, però que tampoc es podia descartar que ho fossin. Aquesta canalla anava despullada, i sobtava l’absència d’expressió en els seus rostres.

Les imatges d’aquesta canalla inexpressiva i despullada, sola en un camp pel qual només es podia observar alguns robots de servei anant amunt i avall netejant o portant menjar, no deixava indiferent a ningú.

– Són la segona generació ,oi? – va preguntar el sr. Cortez.

– Evidentment no tenen 22 anys – va pensar en Clément, però es va estalviar fer el comentari.

– Sí. La segona de les tres necessàries. – va dir en veu alta en Clément. I es va disposar a fer la repetidíssima explicació de rigor, que malgrat estar reproduïda en infinitat de díptics, documentals, postcats i mitjans de comunicació, semblava sempre ser totalment desconeguda pels seus inoportuns visitants. – Des d’aquí no ho podem veure, però tots els participants (150 en aquesta segona generació) porten integrat un dispositiu de comunicació en el seu cervell. Es comuniquen tant amb el sistema central, que és qui coordina tot el projecte, com amb la resta de companys. Però aquesta comunicació no es realitza mitjançant el llenguatge (per això és impossible parlar amb ells), ni tan sols mitjançant cap codi simbòlic. Es tracta d’una comunicació presimbòlica que permet la generació d’estructures neuronals molt més dinàmiques, i potencia la capacitat de comprensió abstracta.

– Per què tres generacions? Per què no es pot fer només en una? – va preguntar la sra. Marou.

– Tenim un intens fenomen epigenètic en l’ésser humà. De fet, les formulacions tradicionals d’aquesta herència no són prou exactes, i l’efecte és més profund i transversal del què aquestes teories expliquen. En el cas que ens ocupa, per assolir el canvi estructural necessari en, com a mínim, un 5% dels individus de la última generació, són necessàries tres generacions. No és només la neteja d’aquesta herència, sinó l’aprofitament de la mateixa per potenciar el canvi d’estructures. Una mica com quan un coet aprofita la gravetat d’un planeta per incrementar la seva velocitat.

– Només un 5% dels nanos de la tercera generació podran ser intèrprets? – va preguntar en Cortez.

– Sí a la dada del 5%, no a la denominació com a ‘intèrprets’. Aquesta paraula, aquesta forma popular d’anomenar-los, no respon a cap paràmetre científic, ni s’ajusta a la realitat. Només un 15%-20% dels participants de 3a generació hauran desenvolupat un canvi en les seves estructures mentals suficient, però només una tercera part d’aquests disposaran d’una memòria de treball amb components prou potents com per comprendre el cervell humà. Però ser capaç de comprendre allò que les màquines ja han entès, no fa que puguis explicar-ho. La resta continuarem fora, impedits d’entendre aquests conceptes, d’entendre com funciona la nostra ment.

– Però, llavors… – el sr. Cortez obria i tancava els ulls repetidament, com si això li pogués ajudar a pensar – continuarem sense entendre com funciona el cervell! Només ho sabran aquests nanos! De què ens serveix això?

– Serveix per què l’esser humà entengui com funciona el seu cervell. No tots els essers humans. Només alguns. Però com a mínim, no seran només aquestes xarxes neuronals les que tinguin el coneixement. Els humans també el tindrem.

– Fascinant… – va exclamar la sra. Moreau – Qui ho ha dissenyat tot això? Com s’ho ha fet per tenir-ho tot en compte?

– El procés d’aprenentatge ha estat dissenyat per les pròpies xarxes neuronals, tenint en compte l’objectiu cognitiu i les estructures i processos del cervell humà. És un protocol exhaustiu i detallat pràcticament al mil·lisegon, que té en compte els efectes de tots els estímuls que rep el cervell dels participants. No només s’ha dissenyat la capacitació cognitiva, sinó també la renormalització dels participants un cop finalitzada la seva col·laboració. Aquesta etapa de renormalització és molt delicada. Per això, alteracions com les que es van produïr en el cas del Gérard poden ser letals.

– Només penso en els pares del pobre noi – va dir la sra. Moreau -. Ni tan sols van poder plorar la seva pèrdua en públic, ni van tenir ocasió d’abraçar-lo ni un sol cop mentre estava amb vida.

– Són normes estrictes. Els pares participants en el projecte quedaven en l’anonimat total i havien de renunciar a qualsevol contacte posterior amb el seu fill o filla. No era viable fer-ho d’una altre forma. Impossible la renormalització si hi havia una càrrega emocional tan forta.

– No sé com li explicaré tot això al primer ministre. – es queixava en veu baixa el sr. Cortez mentre es dirigien cap a la porta de sortida – És impossible que ho entengui.

– Sí, de vegades hi ha coses que costa molt explicar – va dir amb un somriure irònic (que ningú va apreciar) en Clément.

PD: Centenars de persones portaven flors cada any a la tomba d’en Gérard. Centenars de persones anònimes, que ni l’havien conegut, ni havien parlat mai amb ell. I en Clément era una d’elles. Una més que honrava la memòria d’algú que havia mort per culpa de l’estupidesa humana.

– De la meva estupidesa – va pensar en Clément, mentre una llàgrima relliscava per la seva galta.

Es va agenollar i va deixar el ram de flors a la tomba.

– T’estimo fill meu – va dir en veu baixa. Després es va aixecar, va dirigir una inclinació amb el cap on reposaven les restes d’en Gérard i es va girar per tornar al centre de recerca, i continuar allà amb la seva tasca diària de Sísif postmodern.

FI

Ment líquida

Després del conductisme i la ment com a caixa negra, i del cognitivisme i la metàfora de l’ordinador, s’ha d’imposar una concepció fluïda de la ment. Quelcom que va i ve, i es deforma, s’adapta i es desfà en aquest balanceig.

Quina és la diferència entre la memòria i el pensament? Dos fenòmens diferents, o dues interpretacions d’una sola realitat?

Ment i memòria. Com més profunda, més estable, més tranquil·la, però no més sòlida. Subjecta a contínua reinterpretació, una sola frase pot reescriure tots els nostres records, i transformar la nostra interpretació d’allò viscut.

La realitat de la ment humana s’allunya lentament d’aquella metàfora romàntica i autocomplaent de la ‘màquina intel·ligent’. Màquines intel·ligents que no són un reflex de la nostra capacitat racional, sinó d’allò que imaginem que és la nostra raó, i que poca cosa té a veure amb la veritable naturalesa de la nostra ment líquida.

Hem creat els ordinadors a la imatge i semblança de l’ideal humà d’intel·ligència. De la nostra concepció, que no deixa de ser un invent funcionalista de la nostra ment. Un més de tants. Una ment líquida capaç d’inventar, i després adaptar-se a allò que inventa.