Mostra totes les entrades de mmoles

Entendre el cervell humà

La tasca de Cap d’Investigació del flamant New Brain Research Center es redueix a això – pensava Clément mentre observava des de la finestra interior del seu ampli despatx com el grup de visitants que estava esperant travessaven el hall d’entrada de l’edifici principal del complex d’investigació que ell dirigia – a atendre inoportuns i pedants càrrecs burocràtics i polítics amb les seves absurdes i puerils exigències. A això, i a poca cosa més. La investigació, pròpiament dita, ja estava feta, i ara només era qüestió de temps. Si li permetien, clar.

El delegat del govern s’havia avingut a compartir reunió amb l’assessora del departament de família, i amb una mica d’habilitat per part seva, podria aconseguir que es barallessin entre ells i no l’importunessin massa amb absurdes i estèrils exigències. Però aquesta fútil esperança es va esvair de seguida, quan va veure com des de bon principi de l’entrevista el grassonet i bigotut Auguste Cortez i la dinàmica i incisiva Bénédicte Moreau alternaven les seves intervencions de forma coordinada, cordial i constructiva.

– Paciència – va pensar.

-Com suposo que ja deuen conèixer – explicava Clément mentre iniciaven la tradicional i monòtona visita a les instal·lacions – aquest centre d’investigació busca posar a l’abast de l’home el coneixement acumulat fins la data actual sobre el cervell humà.

El centre de recerques estava ubicat prop de Perpignan, en plena campinya occitana, allunyat de nuclis urbans i de vies de comunicació. Constava de dues parts clarament diferenciades: el centre d’investigació pròpiament dit, amb els despatxos, laboratoris, centres de processament, sales de reunions, dependències dels treballadors, auditori i sala de control, i l’àrea de desenvolupament, aïllada de la resta del complex, un espai on ni els treballadors ni els visitants podien accedir.

– El primer ministre està molt interessat en veure els resultats de les investigacions, i en poder aplicar aquests resultats en millorar el benestar dels ciutadans – va dir en Cortez.

– Els resultats de la investigació ja fa 22 anys que es van publicar, i fa molt que hospitals de tot arreu utilitzen aquestes dades per tractar trastorns mentals i dèficits cognitius – va replicar en Clément, mentre pensava en quantes vegades havia tingut ja aquesta conversa amb els diferents representants governamentals nacionals i internacionals que l’havien visitat.

– Les dades publicades – va insistir el sr. Cortez -, segons els nostres experts, no són verificables. I les aplicacions terapèutiques són analitzades per software propietat d’aquest centre de recerca. I el govern francès ha posat molts recursos, i s’ha implicat molt, i el primer ministre no entén per què no tenim accés a la informació. Cal tenir en compte que el complex està en territori francès, i esperem que la comunitat internacional tingui això en compte quan…

– No és ‘software’. Són xarxes neuronals artificials multinivell de cognició distribuïda. I és codi obert. No és propietat de ningú. Tant el framework com el modelat actual estan disponibles a la xarxa i són descarregats i utilitzats per multitud de laboratoris a tot el món. Laboratoris que han verificat sense problemes les dades publicades.

– El codi d’aquestes xarxes neuronals està encriptat. No és possible entendre el seu funcionament. Els nostres experts han aplicat tècniques d’anàlisi inversa i no han obtingut cap resultat.

– No és ‘codi’. Ningú les ha codificat. Són sistemes d’aprenentatge automàtic. Es generen a si mateixos, buscant l’estructura adequada per a analitzar allò que estan estudiant. En aquest cas, el cervell humà.

– Llavors, m’està dient que només aquestes màquines entenen com funciona el nostre cervell? No li sembla una mica absurd tot això? Per què s’ho guarden per a elles? Per què no ens ho expliquen? Quin interès ocult hi ha en tot això? I més enllà… De veritat val la pena invertir tants diners en una investigació que no ens serveix de res?

Clément va deixar passar uns segons prudencials abans de respondre, i va repassar mentalment el que anava a dir, per comprovar que no introduïa masses paraules malsonants en la seva resposta. Per què quan algú deia que haver curat l’Alzhéimer, el Parkinson, la ceguessa, els diferents tipus de paràlisi, prop del 70% dels trastorns psiquiàtric i un sense nombre de dèficits i discapacitats diverses no ens servia de res, a ell li costava bastant controlar una profunda i airada indignació.

– Quan podré veure els nens? – la senyora Moreau aprofitava la pausa per intervenir, portant el debat a un pla encara més incòmode.

– Ara, quan arribem a la sala de control. Podrem observar la comunitat, però només des de lluny. Hem col·locat les càmeres en llocs concrets i coneguts, i que respecten la seva autonomia i intimitat.

– Desitjaria poder parlar amb ells. De fet, crec que caldria fer un test psicotècnic a aquests nanos, per valorar el seu estat emocional, després de tants anys d’experiment.

Clément va respirar profundament. Per què havia d’estar sotmès a aquest càstig inhumà, com un Sísif etern? Llavors ho va recordar, i una ombra de tristesa va passar fugaç pels seus ulls.

– No es pot – va contestar amb solemnitat.

– Per què no? Des del departament de família considerem que el benestar dels infants és una qüestió sagrada, i volem descartar la més mínima possibilitat de què aquests nanos puguin desenvolupar un trastorn mentre dura l’experiment.

– No és un experiment – va replicar en Clément – i no es pot parlar amb ells. Primer de tot, per un problema tècnic evident: no parlen el nostre idioma.

– Si ha de ser amb un intèrpret, per mi no hi ha problema.

– No parlen cap idioma ‘humà’, amb la qual cosa, la possibilitat de participació d’un intèrpret queda descartada. De fet, és a ells als qui anomenen intèrprets, com suposo que ja saben. Però segon, i més important encara. Si els nanos entressin en contacte amb algun humà de l’exterior, caldria interrompre el procés d’immediat per la seguretat dels nanos, iniciar el dur procés de renormalització i abandonar el projecte.

– No entenc per què el contacte amb un altre ésser humà ha de ser tan catastròfic per a aquests nanos.

– Però si aquest contacte posa en risc la investigació – va intervenir el sr. Cortez, que havia captat ràpidament el risc esmentat pel Clément – potser hauríem de buscar formules alternatives de fer aquest test de salut.

– La investigació, com he comentat abans, ja està completada. Ara la qüestió és qui completa el desenvolupament abans. Aquest centre de recerca està al capdavant, en any 22, a punt de superar l’equador. Però el de Gwangju, en Coreal del Sud, està ja en any 17, i el de Comarapa, a Bolivia, en any 14. I els de Xina i Rússia estan aplicant una tècnica de desenvolupament accelerat que preveu una reducció d’un 30% en el temps de desenvolupament. Una intromissió d’aquesta mena suposaria tornar a any 0. I crec que és quelcom que no ens podem permetre.

– No, no ens ho podem permetre – va murmurar en Cortez, més per si mateix que no pas per la resta, conscient del trasbals que suposaria la pèrdua de la inversió i del prestigi de liderar una iniciativa d’abast mundial.

– Només em preocupa – insistia la sra. Bénédicte – que tornem a viure un episodi com el que va succeir amb els de la primera generació, amb el suïcidi d’aquell noi. Només volem col·laborar, ajudar per a què no es torni a repetir.

– Crec recordar -va dir en Clément – que la investigació judicial va concloure que va ser l’alteració del procediment de renormalització la que va generar la desestabilització de l’estat mental del Gérard, i el seu posterior suïcidi. Alteració provocada per l’interès mediàtic de certs polítics d’aquest país – va dir amargament, mentre llençava una mirada de reprovació cap al delegat del govern.

– Òbviament, totes les parts van tenir la seva responsabilitat. No és qüestió de buscar culpables – va dir en Cortez conciliadorament -, sinó de treballar plegats pel bé d’un gran projecte pel bé de la humanitat.

Clément i Bénédicte van acceptar la proposta de pau i van assentir amb el cap.

Arribaven ja a la sala de control, on els monitors mostraven diferents indrets de l’espai de desenvolupament, una enorme cúpula que cobria un terreny diàfan i suau, verd de gespa i plantes de petita mida. S’observaven petites edificacions, bàsicament parets arrodonides sense sostre, escampades aleatòriament pel camp, que permetien introduïr irregularitats i separacions en aquell espai obert.

En algunes d’aquestes edificacions s’identificaven obertures o portes, que servien per l’entrada i sortida dels robots autònoms de servei.

Un nombre indeterminat de nois i noies d’entre tres i sis anys d’edat interactuava en aquest espai, en unes dinàmiques que costava associar amb el joc, però que tampoc es podia descartar que ho fossin. Aquesta canalla anava despullada, i sobtava l’absència d’expressió en els seus rostres.

Les imatges d’aquesta canalla inexpressiva i despullada, sola en un camp pel qual només es podia observar alguns robots de servei anant amunt i avall netejant o portant menjar, no deixava indiferent a ningú.

– Són la segona generació ,oi? – va preguntar el sr. Cortez.

– Evidentment no tenen 22 anys – va pensar en Clément, però es va estalviar fer el comentari.

– Sí. La segona de les tres necessàries. – va dir en veu alta en Clément. I es va disposar a fer la repetidíssima explicació de rigor, que malgrat estar reproduïda en infinitat de díptics, documentals, postcats i mitjans de comunicació, semblava sempre ser totalment desconeguda pels seus inoportuns visitants. – Des d’aquí no ho podem veure, però tots els participants (150 en aquesta segona generació) porten integrat un dispositiu de comunicació en el seu cervell. Es comuniquen tant amb el sistema central, que és qui coordina tot el projecte, com amb la resta de companys. Però aquesta comunicació no es realitza mitjançant el llenguatge (per això és impossible parlar amb ells), ni tan sols mitjançant cap codi simbòlic. Es tracta d’una comunicació presimbòlica que permet la generació d’estructures neuronals molt més dinàmiques, i potencia la capacitat de comprensió abstracta.

– Per què tres generacions? Per què no es pot fer només en una? – va preguntar la sra. Marou.

– Tenim un intens fenomen epigenètic en l’ésser humà. De fet, les formulacions tradicionals d’aquesta herència no són prou exactes, i l’efecte és més profund i transversal del què aquestes teories expliquen. En el cas que ens ocupa, per assolir el canvi estructural necessari en, com a mínim, un 5% dels individus de la última generació, són necessàries tres generacions. No és només la neteja d’aquesta herència, sinó l’aprofitament de la mateixa per potenciar el canvi d’estructures. Una mica com quan un coet aprofita la gravetat d’un planeta per incrementar la seva velocitat.

– Només un 5% dels nanos de la tercera generació podran ser intèrprets? – va preguntar en Cortez.

– Sí a la dada del 5%, no a la denominació com a ‘intèrprets’. Aquesta paraula, aquesta forma popular d’anomenar-los, no respon a cap paràmetre científic, ni s’ajusta a la realitat. Només un 15%-20% dels participants de 3a generació hauran desenvolupat un canvi en les seves estructures mentals suficient, però només una tercera part d’aquests disposaran d’una memòria de treball amb components prou potents com per comprendre el cervell humà. Però ser capaç de comprendre allò que les màquines ja han entès, no fa que puguis explicar-ho. La resta continuarem fora, impedits d’entendre aquests conceptes, d’entendre com funciona la nostra ment.

– Però, llavors… – el sr. Cortez obria i tancava els ulls repetidament, com si això li pogués ajudar a pensar – continuarem sense entendre com funciona el cervell! Només ho sabran aquests nanos! De què ens serveix això?

– Serveix per què l’esser humà entengui com funciona el seu cervell. No tots els essers humans. Només alguns. Però com a mínim, no seran només aquestes xarxes neuronals les que tinguin el coneixement. Els humans també el tindrem.

– Fascinant… – va exclamar la sra. Moreau – Qui ho ha dissenyat tot això? Com s’ho ha fet per tenir-ho tot en compte?

– El procés d’aprenentatge ha estat dissenyat per les pròpies xarxes neuronals, tenint en compte l’objectiu cognitiu i les estructures i processos del cervell humà. És un protocol exhaustiu i detallat pràcticament al mil·lisegon, que té en compte els efectes de tots els estímuls que rep el cervell dels participants. No només s’ha dissenyat la capacitació cognitiva, sinó també la renormalització dels participants un cop finalitzada la seva col·laboració. Aquesta etapa de renormalització és molt delicada. Per això, alteracions com les que es van produïr en el cas del Gérard poden ser letals.

– Només penso en els pares del pobre noi – va dir la sra. Moreau -. Ni tan sols van poder plorar la seva pèrdua en públic, ni van tenir ocasió d’abraçar-lo ni un sol cop mentre estava amb vida.

– Són normes estrictes. Els pares participants en el projecte quedaven en l’anonimat total i havien de renunciar a qualsevol contacte posterior amb el seu fill o filla. No era viable fer-ho d’una altre forma. Impossible la renormalització si hi havia una càrrega emocional tan forta.

– No sé com li explicaré tot això al primer ministre. – es queixava en veu baixa el sr. Cortez mentre es dirigien cap a la porta de sortida – És impossible que ho entengui.

– Sí, de vegades hi ha coses que costa molt explicar – va dir amb un somriure irònic (que ningú va apreciar) en Clément.

PD: Centenars de persones portaven flors cada any a la tomba d’en Gérard. Centenars de persones anònimes, que ni l’havien conegut, ni havien parlat mai amb ell. I en Clément era una d’elles. Una més que honrava la memòria d’algú que havia mort per culpa de l’estupidesa humana.

– De la meva estupidesa – va pensar en Clément, mentre una llàgrima relliscava per la seva galta.

Es va agenollar i va deixar el ram de flors a la tomba.

– T’estimo fill meu – va dir en veu baixa. Després es va aixecar, va dirigir una inclinació amb el cap on reposaven les restes d’en Gérard i es va girar per tornar al centre de recerca, i continuar allà amb la seva tasca diària de Sísif postmodern.

FI

soft slaves

Un esclau és una persona sense drets, obligada a treballar, tractada com un bé, com una propietat, amb la única funció de satisfer els desitjos del seu amo.

Aquest costum de l’esclavitud, molt practicat des de l’antiguitat, legal fins fa poc més de 100 anys, i encara estès i àmpliament utilitzat en el món actual, presenta tot un seguit d’inconvenients:

1.- Primer, cal veure a qui es fa servir d’esclau. Pot ser com a càstig per algun delicte molt greu, o per un deute, o hereditàriament. També molt convenient la discriminació racial: si és negre, és esclau.

2.- Després, cal ‘convèncer’ a l’esclau de que ho és i de què es comporti com a tal. El mètode directe és mitjançant l’ús de la força (costós en recursos i en temps). Més elaborat és el convenciment de la persona de què la seva natura és la de servir a d’altres. Subtil, cruel, econòmic i molt fiable.

3.- Tard o d’hora, els esclaus es rebel·len (si saben que són esclaus, clar)

4.- Està mal vist socialment tot això de l’explotació humana i de no respectar els drets de les persones.

5.- El rendiment dels esclaus no és tan eficient com cabria esperar. I emmalalteixen sovint, i moren joves.

Però al final… quin és l’objectiu de l’esclavitud? Doncs aconseguir que algú altre faci allò que tu no vols fer (bé, i enriquir-te amb la potència de feina de moltes persones treballant per a tu). Però per a aconseguir això, no cal esclavitzar la gent (o no cal esclavitzar-la per la força). Només cal una legitimació, com per exemple l’obtinguda per la divinitat, com van descobrir fa temps els senyors feudals, instaurant una nova classe d’esclaus, els serfs, i que s’ha perllongat fins l’època actual, en la que encara s’accepta aquesta interpretació de la realitat.

La pròpia religió cristiana estableix, dintre del plec de castics per la maleïda poma, l’obligació de treballar de per vida (guanyaràs el pa amb la suor del teu front).

I aquesta obligatorietat s’ha perllongat en el temps, i continua plenament vigent en l’actualitat, en un moment en què no només no és necessari treballar, sinó que sovint, ni tan sols és possible.

Però deixem per a un altre moment aquest últim punt. Per ara, centrem-nos en l’evolució de l’esclavitud fins els nostres temps (en aquells casos en què ha evolucionat, es clar).

Malgrat que les definicions actuals focalitzen l’atenció en la carència de drets dels esclaus, perdem la perspectiva del fons de la qüestió: l’obligatorietat de treballar. I aquí, haig de fer una petita pausa, per contestar el murmuri d’indignació de fons.

Partim d’una concepció nefasta i pejorativa de l’ésser humà: una mena de dropo incorregible, l’estat natural del qual és la pèrdua sistemàtica del temps, necessitat d’un cert grau de coacció per a què es posi en marxa.

Però en aquest concepte simplista, ens oblidem de la necessitat que tenim les persones de ser útils a la societat en què vivim. I també l’inevitable impuls a estar actius, ocupats en una o una altre activitat. Però no en qualsevol activitat. Només en aquelles que ens agraden, que ens motiven i que ens proporcionen satisfacció.

El problema? Si hem d’esperar a la motivació, gust i satisfacció de les persones, ni es faran totes les feines, ni es faran al ritme a què estem acostumats.

De solucions possibles per a resoldre aquesta ‘incongruència’ n’hi ha vàries: des de repartir les feines més penoses o desagradables de forma equitativa, a compensar econòmicament o mitjançant privilegis a qui les realitzi. Però en lloc d’optar per elles, hem preferit perpetuar l’esclavitud. O, si ho preferim, l’esclavitud tova, els soft slaves.

Faig un breu incís aquí… La tecnologia ens proporciona uns nous esclaus: els robots i la IA, cridats a substituïr els soft slaves (i amb una mica de sort, també tots els altres) i a alliberar (o com a mínim a proporcionar la possibilitat d’alliberament) la humanitat d’una de les seves cadenes. Però encara manquen hiverns per a què això sigui digerible per la nostra societat.

Com aconseguim aquests ‘soft slaves’? Aquest ha estat sempre un dels problemes de l’esclavitud. Com identificar, escollir els esclaus, d’una forma que sigui més o menys ‘acceptable’ per a ells i per a la resta? El mètode tradicional. basat en l’origen racial, està mal vist en l’actualitat (encara que, com veurem, continua plenament vigent en l’actualitat… però en tot cas, aquí estaríem més a prop de l’esclavitud tradicional que dels ‘soft slaves’).

També hi ha el problema del ‘nombre’… Aconseguir un nombre adequat d’esclaus. Ni massa, ni massa poc.

I el resultat trobat, el mètode de ‘reclutament’ és, per què no dir-ho, brillant. I, a tenor de l’amplia acceptació que podem observar, realment efectiu.

Aquest mètode consisteix simplement en l’organització d’una competició en la que participa (o això ens pensem) tota la població. Una prova meritocràtica que ordena les persones en base a les seves suposades aptituds (això si considerem que haver nascut en un entorn benestant és una aptitud), i condemna a l’escamot de cua (un escamot veritablement enorme) no ja a l’esclavitud, si no a barallar-se entre ells (una altre subtil i exquisidament perversa aportació d’aquest mètode) per accedir a un nombre insuficient de llocs de treball. I no ho oblidem… estem parlant de llocs de treball desagradables, poc motivadors, mal pagats, penosos, poc gratificants, que sovint tindran efectes lesius sobre la salut mental, física i emocional de la persona.

Arribats a aquest punt… què hem de fer amb tot això? Som una societat que continua practicant l’esclavitud. Una d’elaborada i sofisticada. Una esclavitud tova. Però esclavitud al cap i a la fi. Molts de nosaltres quedem atrapats en feines que consumeixen les nostres vides, sense possibilitat de fugir-ne. I només en tenim una, de vida.

Tota l’estructura social i tot el funcionament comunitari descansa sobre aquesta explotació. Tota l’organització, des del sistema educatiu, fins a les pensions de jubilació, es vertebren en base a la competició per les poques places que permeten fugir del vagó de cua. I ara mateix, tot això funciona, i no s’albiren ni alternatives reals, ni ganes de buscarles. I els ‘soft slaves’ tampoc semblen massa incòmodes amb la seva situació.

En base a això, podríem esperar que aquest model, aquest ‘compromís’ es pugui mantenir, amb petites correccions i evolucions, pràcticament de forma ininterrompuda. Però un nou element està entrant en l’equació, portant tot el sistema a un desequilibri irreparable: el desenvolupament tecnològic porta a una crisi definitiva aquest model, i els ‘soft slaves’, lentament, perdran la seva raó d’existència, deixaran de ser necessaris i, si no es produeixen canvis per a remeiar-ho, es trobaran fora del sistema, fora d’un sistema que no ha previst un espai per a qui no és competitiu produint per què s’ha cregut axiomes absurds. De sobte, descobrim que el món és finit, que la capacitat de consum de les persones també ho és, i que una oferta de ma d’obra excessiva, no sempre és una bona notícia, ni tan sols pels que han de pagar salaris.

Ment líquida

Després del conductisme i la ment com a caixa negra, i del cognitivisme i la metàfora de l’ordinador, s’ha d’imposar una concepció fluïda de la ment. Quelcom que va i ve, i es deforma, s’adapta i es desfà en aquest balanceig.

Quina és la diferència entre la memòria i el pensament? Dos fenòmens diferents, o dues interpretacions d’una sola realitat?

Ment i memòria. Com més profunda, més estable, més tranquil·la, però no més sòlida. Subjecta a contínua reinterpretació, una sola frase pot reescriure tots els nostres records, i transformar la nostra interpretació d’allò viscut.

La realitat de la ment humana s’allunya lentament d’aquella metàfora romàntica i autocomplaent de la ‘màquina intel·ligent’. Màquines intel·ligents que no són un reflex de la nostra capacitat racional, sinó d’allò que imaginem que és la nostra raó, i que poca cosa té a veure amb la veritable naturalesa de la nostra ment líquida.

Hem creat els ordinadors a la imatge i semblança de l’ideal humà d’intel·ligència. De la nostra concepció, que no deixa de ser un invent funcionalista de la nostra ment. Un més de tants. Una ment líquida capaç d’inventar, i després adaptar-se a allò que inventa.

el prototipus funcional

Dins les etapes del desenvolupament d’un projecte, habitualment es presta una atenció prioritària a la implementació, i es deixa en un segon terme la resta d’etapes: anàlisi o presa de requeriments, disseny, proves, posada en marxa o manteniment.

Així, ens llancem a programar (que és lo xulo) quan encara no sabem massa bé què és el que hem de fer (ni tampoc com ho farem), i ho posem en marxa només uns minuts després d’haver acabat una funcionalitat, i amb àrees encara ‘under construction’.

L’estratègia de les iteracions incrementals és útil en aquests casos (per que, òbviament, no malbaratarem el nostre temps en activitats tan avorrides), permetent-nos avançar pas a pas en la implementació, incorporant noves funcionalitats una a una i fragmentant així el temps requerit tant per fer proves com per analitzar les necessitats o per dissenyar l’aplicació.

Una altre estratègia complementària és la construcció d’un prototipus funcional. Una aplicació que doni resposta de forma senzilla a un conjunt bàsic de les necessitats detectades. S’implementaran les funcionalitats fonamentals i una primera aproximació de les diferents interfaces. Això ens permet entrar ràpidament en la implementació, però sense abandonar encara l’anàlisi i el disseny.

En l’estimació del desenvolupament (a l’hora de fer el pressupost), en lloc d’assignar hores a aquestes etapes tan etèries (anàlisi i disseny), les assignem a la creació del prototipus. Un cop finalitzat i validat el prototipus, el descartem, el reciclem (aprofitant tot allò que sigui aprofitable), i iniciem l’etapa d’implementació. En aquest moment, podem fins i tot canviar de llenguatge de programació o de framework, optant per un que pugui ser més adient en base a l’experiència adquirida.

Una avantatge clau del prototipus és que permet postergar la inevitable (i habitualment inútil) discussió sobre tecnologies fins algun moment posterior del desenvolupament. I en aquest moment posterior ja es disposarà d’arguments objectius per justificar o no aquesta decisió.

Freelance Factory

Inicio una sèrie d’articles sobre aquesta modalitat de treball, el treballador independent, posant el focus en el desenvolupament d’aplicacions web.

Tocarem temes tècnics, però també econòmics, d’organització, de gestió de projectes, de comercialització i negociació, i de formació.

Això de ‘freelance’, per mi és una qüestió de supervivència. Suposa poder guanyar-me la vida fent allò que m’agrada, tenint el control de la càrrega de feina i amb la capacitat d’escollir què faig i què no.

Un risc molt present és que una feina que t’encanta, acabi convertint-se en un suplici, només per les condicions de treball.

L’objectiu és crear una entrada setmanal.

No vull anar a l’escola

Després de la mort de la seva dona, i d’un difícil periple personal i professional que el du d’Amsterdam a la Catalunya Central i dels carrers de la Barcelona boemia a la presó d’Eibisa,  Frank ha de fer front a una última prova: el seu fill no vol anar a l’escola.

Prenent aquesta línia argumental com a base, l’autor ens porta de la mà per un recorregut íntim i proper del món de l’educació alternativa, oferint-nos una visió càlida i entranyable de la realitat de les escoles lliures i de l’educació en família actualment al nostre país.

Un llibre imprescindible per a conèixer de primera mà el dia a dia d’un moviment educatiu cada cop més present i consolidat a la nostra societat.

 

 

Llibre en paper

Descarregar e-book:

La nova crisi (I)

Una finestra al futur

Finals any 2025… malgrat la ingent quantitat de diners introduïts a l’economia durant la crisi de la COVID-19 i d’unes primeres xifres de creixement que generaven un optimisme moderat, finalment no es van produir els resultats esperats, i el PIB de l’eurozona s’estancava, mentre el deute públic dels estats creixia lenta però inexorablement…

Així, el deute de França pujava al 140% del PIB nacional… El d’Itàlia, fins el 190%, i el de l’estat espanyol, especialment afectat per la contundent caiguda de turisme mundial i pels rebrots de la malaltia, consolidada ja com a estacional, al 245% del seu producte interior.

Entre els països del nord d’Europa havia crescut l’animadversió cap a l’estat espanyol, el més endeutat i, a ulls d’aquestes societats, el menys compromès en treballar per resoldre els seus problemes. Davant les constants demandes d’ajudes per part del govern espanyol, les condicions de la CEE cada cop eren més dures, i exigien contrapartides estructurals que encara agreujaven més la situació.

La polititzada sentència del constitucional alemany, considerant contrària al dret bancari la pràctica del BCE de compra massiva de deute nacional en el mercat secundari que va provocar una setmana negra en la borsa mundial i va portar al tancament de tots els parkets, va servir de catalitzador (i excusa) per a la presa de mesures dràstiques.

Davant la impossibilitat de què Espanya i Itàlia (les més afectades) tornessin el deute adquirit pel BCE, i de la catàstrofe que suposaria la sortida d’Alemanya de la CEE (les mesures que exigia el constitucional, una o l’altre, per tornar a ‘la legalitat’, es va optar per l’abandonament de l’euro per part de les potències mediterrànies, tornant a les seves monedes nacionals anteriors a l’euro. Comprarien el seu deute en moneda nacional (que el BCE guardaria en un calaix sota clau durant tant de temps com fos necessari) i mantindrien la seva pertinença a la UE, però amb la seva pròpia moneda.

Aquests canvis no van ser acceptats pels governs italià ni espanyol, fortament pressionats per l’oposició política i les protestes al carrer, portant la situació a un bloqueig institucional que s’allargà per mesos, donant així el tret de sortida a la nova crisi, la de més impacte i conseqüències de totes les viscudes fins a aquest moment.

Una crisi més?

La història pot ser aquesta, o pot ser qualsevol altre. Pot passar a Europa, a EEUU, a Brasil o a Corea del Sud. De fet, segurament a tot arreu succeiran esdeveniments que portaran cap el mateix desenllaç: l’adveniment d’una nova crisi, molt més virulenta que les dues que hem viscut recentment.

Crisis que responen totes a una mateixa raó, un desajustament de fons que no sabem (o no volem) identificar i resoldre.

La tendència és sempre la de tornar a allò conegut, a l’esquema econòmic tradicional, el creixement econòmic, la plena ocupació, la formació, la productivitat i la competitivitat, convençuts en què, malgrat els canvis, les lleis que regeixen l’economia mundial es mantenen inalterables.

Aquesta creença en unes lleis inalterables respon a una necessitat de mera supervivència… per que, si la base canvia, què passa amb tota la resta? Són tants els aspectes socials que queden qüestionats, que és millor, més senzill, aferrar-se a la convicció en unes bases sòlides i immutables, i ignorar totes les senyals d’alarma.

Breu repàs històric (molt per sobre)

Breu, i sense anar gaire enrere (ja tindrem temps per analitzar en més profunditat i per comparar dos models de societat que no tenen res a veure), només fins fa uns vint-trenta anys… La crisi immobiliària dels noranta, la desfeta de les .com de 2001, la gran recessió del 2008, i ara, la de la COVID-19, no són crisis individuals, aïllades i independents, ni tampoc el resultat d’errors puntuals o d’accions poc intel·ligents (encara que sempre hi ha una mica de tot).

Són, igual que la crisi que ens atraparà en quatre o cinc anys, conseqüència d’una constant injecció de capital en l’economia. O més aviat, de l’increment constant del valor monetari en circulació a l’economia. No és només la ingent quantitat de diners posats en circulació per bancs i institucions financeres (que també). La capacitat productiva de la societat tecnològica (al marge de preus) és simplement colosal, i això es reflecteix en un impressionant volum de valor intentant trobar canals pels quals fluir en l’economia mundial. Així mateix, la tecnologia ha permès accelerar les transaccions econòmiques, multiplicant així la capacitat real d’incidència.

Així, les crisis que estem esmentant es correspondrien a ‘reajustaments’ en aquests circuits, en aquestes vies… Una ‘bombolla’ (.com, immobiliàries, etc…) supondria una mena de canal ‘flexible’, amb una sortida inferior a l’esperada.

En el tractament de les diferents crisis, estem mirant la conseqüència (la crisi en si), i no la causa (aquesta ingent quantitat de matèria econòmica).

La matèria obsucura de l’economia

Aquest enorme fluxe de matèria econòmica, de riquesa potencial, genera les turbulències extraordinàries que portem anys observant.

I la raó d’aquestes turbulències, en gran part si més no, ve provocada per una d’aquestes lleis immutables de l’economia: l’obligació del capital de generar rendibilitat… Una llei que constreny aquest potencial, i que ens porta a diferents conseqüències, algunes negatives:

1.- Produïm més ‘matèria obscura’, que buscarà també vies per generar rendibilitat, provocant més turbulències.

2.- Pressionarà les vies susceptibles de produir rendibilitat, provocant la creació de bombolles.

3.- Trobarà vies de rendibilitat amb enormes capacitats d’absorció de capital. Veritables forats negres de matèria econòmica. Empreses enormes de creixement exponencial que actuen com a veritables aspiradors de diners, concentrant la riquesa en unes poques mans i afavorint la desigualtat econòmica.

Una paradoxa existencial

Com hem arribat a aquesta situació?

Sembla que, com millor van les coses (més desenvolupament tecnològic, millor qualificació professional, millors sistemes educatius, sistemes més democràtics, millors procediments organitzatius…) pitjors resultats obtenim (més desigualtat social, més atur, canvi climàtic desbocat, ressorgiment de l’extrema dreta…).

Les mesures que els governs prenen per contrarestar aquesta dinàmica no semblen produir els resultats esperats… Aquestes inversions busquen incrementar la competitivitat de les empreses, i la qualificació dels treballadors, entenent que aquest és el camí per a la plena ocupació i el finançament individual de l’estat del benestar. I aquí entra en lloc el segon axioma del model econòmic actual: la meritocràcia. Cada persona ha de ser responsable de finançar, amb la seva feina, totes les seves despeses vitals, des de l’educació i formació a la infantesa i joventut, fins a la pensió de jubilació a la vellesa, passant per les vacances, permisos, malalties, subsidis d’atur i demés. A més a més, també ha de generar un excedent per a aquelles persones que ‘no han tingut tanta sort’…

Entrarem després en càlculs detallats, però tenint en compte el cada cop més reduït ‘període productiu’ i el creixent encariment d’una formació cada cop més exigent, a més d’uns salaris ajustadíssims que fan impossible tant l’estalvi com l’adquisició de bens immobles que permetessin ajudar a finançar la jubilació, la tasca de generar tot el remanent necessari esdevé simplement utòpica.

Així, ens trobem en un món amb una capacitat productiva sense precedents, habitat per persones amb una limitadísima capacitat de consum.

Una societat de consumidors saturats

Per una banda, i com apuntàvem abans, ens trobem amb tot un seguit de col·lectius amb necessitats diverses, però sense disposició de diners per satisfer-les. Són precissament els col·lectius que podrien revitalitzar l’economia i l’ocupació (les seves necessitats difícilment poden ser satisfetes exclussivament per mitjans tecnològics). Estem parlant de nens i joves en edat d’aprenentatge, de discapacitats, de malalts, d’aturats, de persones amb diversos tipus de trastorns, de persones amb manca de capacitats professionals i de jubilats. Són col·lectius amb intenses necessitats sanitàries, educatives, formatives, psicosocials i de cura, i que manquen d’ingresos per finançar-les (entrarem en més detall en aquest tema més endavant).

Per una altre, una societat amb una capacitat productiva sense precedents, i amb un capital humà format i capaç, que resta en gran mesura ociós sense vies per satisfer una demanda existent però bloquejada per manca de finançament.

Però l’altre pilar que sustenta el capitalisme de la societat occidental, el del constant creixement econòmic, té un altre formidable rival al qual enfrontar-se…

La mitològica regla que afirma que el consum creix i baixen els preus i pugen els sous, s’enfronta a una crua realitat: els consumidors tenen una capàcitat màxima (àmplia, però limitada) de consumir. I no només els consumidors… El propi planeta estableix uns límits, més enllà dels quals, es provoquen danys irreversibles en el medi ambient (en el nostre medi ambient, vaja).

Però fins i tot en aquells consums amb un mínim impacte mediambiental (veure una película, llegir un llibre, jugar a un video-joc), en consumidor necessita temps per fer-ho (un recurs veritablement limitat). Bé és cert que actualment comprem més del que consumim (menjar, roba, també llibres, videojocs i pel·lícules), com també consumim més del que necessitem (com indiquen les tases d’obesitat del món occidental), però això, més que resoldre el problema del creixement econòmic, el que ens indica és un negre futur, conforme la presa de consciència (i els inevitables impostos) sobre el consum innecessari es vagi obrint pas.

(continuarà…)

Escoles, COVID-19 i pares negligents

Ras i curt. En la situació de pandèmia actual, l’escola, tal i com la coneixem, és inviable.

La pretesa normalitat no és res més que un engany, una pantalla de fum, un intent per guanyar temps i empènyer la pilota fora de l’àrea.

Els responsables tot això ho saben. I també saben que poden fer res més que seguir tocant mentre el vaixell s’enfonsa. Ni disposen dels recursos econòmics necessaris per actuar, ni del suport social imprescindible per portar a terme les accions que pertoca.

De fet, en una estructura administrativa de compartiments estancs, ni tan sols disposen de la capacitat de decisió que els hi permetria engegar iniciatives que han de ser, de base (igual que el propi virus) totalment transversals.

Una opció era la de la reducció de ratios. No és la millor, però suposaria una rebaixa de la perillositat. I en un principi, aquesta semblava que seria la opció escollida. Per què s’ha abandonat? Per diners… Simplement. Per diners, o més aviat, per la manca d’ells. En la catastròfica situació econòmica en la que ens anem enfonsant cada dia que passa, l’administració està obligada a fer retallades. I una reducció de ratios real comporta una despesa econòmica de més de 1000 milions, totalment inassumible actualment, més tenint en compte que no és garantia de que serveixi per evitar un nou confinament (i sabent que si tornem a confinament, a la generalitat no li tornaran pas els 1000 milions gastats de més).

L’altre opció: anar directament a l’educació telemàtica, si més no fins que la situació no remeti. I aquí és on no disposen de suport social. És més… saben que només que insinuïn la possibilitat d’un curs d’educació no presencial, provocaran l’embogiment de pares i mestres, que procediran amb premura a executar un linxament públic i sanguinari de tota la cúpula de la conselleria.

Analitzem en més profunditat aquesta segona opció (un cop recollits els cadàvers del Bargalló i companyia)…
Quina és la experiència que tenim del confinament del curs passat?
Vàrem poder identificar tres circumstàncies generals a nivell d’aprofitament i seguiment del curs:

  • Alumnes amb suport d’adults i connectivitat
  • Alumnes sense suport d’adults i amb connectivitat
  • Alumnes sense suport d’adults i sense connectivitat

Són tres categories que realment podem reduir a dues. Sincerament, el problema de la connectivitat és fàcilment resoluble per a un adult amb un mínim de recursos (no necessàriament econòmics).

Així, tenim alumnes amb suport d’adults a la seva llar, i alumnes sense suport d’adults. I això no és pas quelcom nou. Això existeix de sempre. I sabem que els alumnes amb suport adult a casa seva aprofitaran els estudis i se’n sortiran, i els que no, s’estavellaran i s’arrossegaran pel sistema educatiu fins que madurin o fins que s’enfonsin, sigui el que sigui lo que succeeixi primer.

Imaginem-nos llavors, només per un moment, que tots els alumnes disposen d’un suport adult adequat a casa… Llavors, això del COVID-19 està xupat… Classes telemàtiques, i que els alumnes passin pel cole un cop per setmana (sempre que sigui possible).

Però aquesta no és la realitat… Què fem amb els alumnes que no tenen suport adult adequat a casa?

Doncs caldria aplicar mesures en dues direccions:

  • Mesures de concienciació de la importància de la participació dels pares en la formació dels seus fills
    • Campanyes de publicitat, formacions, conscienciació des de l’escola
    • Mesures de conciliació familiar: telefeina, compactació de jornada, reducció de jornada.
    • Ajudes econòmiques
    • Discriminació positiva cap als pares homes en l’assignació d’aquestes ajudes econòmiques, per incentivar la seva implicació i evitar la perpetuació de l’estigmatisme de gènere de la cura dels infants.
  • Mesures extraordinàries d’assistència a classe, en el cas que les mesures anteriors no funcionin. Així, mentre alguns alumnes (esperem que la majoria) assistirien a classe només un dia a la setmana, d’altres assistirien dos, tres, quatre o, en casos extrems, cinc dies setmanals.

Quedaria encara un cas per tractar. I és quan els pares prioritzen la seva carrera professional (o qualsevol altre activitat que portin a terme) a fer-se càrrec del seu fill i de la seva educació. En aquests casos, i amb tots els respectes, lamento dir que ni l’escola ni els instituts són guarderies de nens, i que si algú no vol o no pot cuidar del seu fill o filla, que es busqui algú que ho faci. I es rasqui la seva butxaca, clar.

El dia que amazon va començar a regalar diners als seus clients

Va ser una bona estratègia de cara a l’opinió pública. Davant el previst rebuig social a la substitució dels repartidors per vehicles autònoms, amb la conseqüent destrucció de llocs de treball, Amazon va posar en marxa una sorprenent i atrevida iniciativa…

Amb la voluntat de deixar clar que la substitució no responia a interessos econòmics, es van destinar els estalvis en sous que suposaria la mesura en engegar diferents accions socials.

La de més impacte va ser la dels sous robòtics: quan en una ciutat es substituia un repartidor per un vehicle autònom, s’engegava un procés de selecció, i quatre o cinc persones (clients d’Amazon que complien tot un seguit de requisits) passaven a rebre entre 350 i 450 euros mensuals.

En un primer moment, milers de persones es van beneficiar d’aquesta mesura, i l’èxit de la mateixa va se tal, que no només va ofegar les tímides protestes de les associacions de transportistes, sinó que fins i tot va provocar un moviment social que pressionava per una major robotització de l’empresa, amb els seus corresponents ‘sous robòtics’.

Progressivament, els sous robòtics es van anar consolidant i extenent, no només als vehicles autònoms, si no també als robots de magatzem, de logística i de manteniment. Aquests ‘sous robòtics’ no només comportaven el dret a un pagament mensual establert. També a saber quin era el robot que proporcionava el sou, i a visitar-lo en el seu lloc de treball. També a supervisar les tasques que el robot porta a terme, el seu estat, les seves reparacions i, fins i tot, a aplicar certes personalitzacions o millores.

Els beneficiats per aquest sou robòtic van començar a ser anomenats ‘amazonians’.

Bancs BigTech

Després del poc èxit del projecte bancari de Google, la companyia va seguir els passos de Facebook, i va posar en marxa una nova criptomoneda.

En paral·lel, la companyia havia pres bona nota de la iniciativa d’Amazon amb el sou robòtic, i va aplicar-lo per mitigar els conflictes originats amb l’expansió del seu servei de taxis autònoms. Però en lloc de fer els pagaments en euros o dolars, va utilitzar la seva pròpia criptomoneda.

Amazon Bank

Amazon també va impulsar la seva pròpia criptomoneda, la qual cosa encara va fer encara més gran la disponibilitat de liquidesa de l’empresa.

Coincidien llavors un model de negoci de rendibilitat sòlida i prolongada projecció de creixement encara, amb una criptomoneda potent, sòlida i fortament demandada.

En aquest moment, i aprofitant l’experiència amb els sous robòtics, Amazon va engegar el seu programa de renda mínima. Primer només en un grapat d’estats, i després en països de tots els continents, Amazon va establir un programa d’ajudes socials en krams (la seva criptomoneda), que va ser replicat primer per Google, i després per Facebook, Baidu, etc…

Aquestes criptomonedes BigTech, a diferència de BitCoin, eren gestionades per una entitat (la BigTech corresponent) i, malgrat els bilions d’operacions diàries, aquests diners virtuals no surtien mai dels servidors de l’organització mare.

Les BigTech ho sabien tot de les seves monedes. Podien traçar totes i cadascuna d’elles, unitat per unitat.
Per evitar expeculació i donar dinamisme al mercat, carregaven comissions als usuaris que mantenien un saldo elevat al seu compte.

Poc temps més tard, una dona italiana rebia el certificat d’aprovació de l’ajuda que sumava el primer milió d’aquestes rendes mínimes.

Estats i la crisi del COVID-19

Mentre que el creixement dels beneficis dels comptes de resultats de les BigTechs no semblaven perdre pistonada, els balanços dels grans estats europeus adquirien un intens i consolidad to vermell.

En especial a l’estat espanyol…

Endeutament desbocat, atur, envelliment de la població…

Un sistema sanitari colapsat. Un sistema educatiu desmantelat, portat a la seva mínima expressió, a una mera caricatura. Reducció dràstica de funcionaris, de prop del 70%. Retallada de les pensions d’un 50%. I clar, conflicte social, demandes, denúncies, repressió… I un embarrament sistèmic amb un sistema judicial sota mínims, polititzat, degradat i corromput.

En el programa Amazon Prime, des de feia alguns anys, s’incloia una assegurança d’assessorament jurídic. Davant la intenció de l’administració espanyola, dins la seva desesperada creuada impositiva per aconseguir recursos econòmics, de gravar el ‘sou robòtic’ amb un nou impost sobre les ‘donacions no familiars’, les consultes al servei jurídic van abundar, cosa que va portar a Amazon a engegar una iniciativa conjunta de protecció dels seus Amazonians, que va acabar al tribunal de justícia de la unió europea.

Davant l’enquistament de la disputa, l’estat espanyol va començar a prendre mesures, com la retirada de prestacions als Amazonians. Aquests ciutadans van quedar segons els casos, sense cobertura sanitària, sense subsidi d’atur o sense jubilació.

En una guerra ja oberta i declarada, Amazon es va fer càrrec d’aquestes prestacions, construint a la pràctica una xarxa paral·lela d’estructures d’estat del benestar dintre del propi estat.

La situació econòmica de l’estat espanyol, en fallida tècnica i a un pas de la suspensió de pagaments, va facilitar el desenvolupament de les negociacions i trobar una solució ‘satisfactòria’ a l’atzucat, amb el acceptació d’un nou estatus per als anomenats Amazonians, i el reconeixement de la BigTetch com el primer estat virtual del món.

Why authomats become conscieusness?

It’s frequenty in our fiction authomats become conscieusness. In fact, this is the main argument in a lot of this fiction.

In some moment, throught an inexpected event, an stupid and repetitive machine ‘wakes up’ and starts to think…

But what makes this possible? How can a simple machine develop the capability of conciousness? The answer is obviously: it can’t. Then, what is happening?

It’s easy. I’ll explain.

We can take for reference the Amazon’s serie ‘Humans’…
The called synth’s, awasomes machines with totally human aspect and habilities, and a powerfull capability to understand, comunicate and work, as become a really social phenomen, and we can find them everywere.

Those synth are complaint, careful and helpful. But the crazy doctor of this story, Dr. Elster, made some special synths… consciousness synths.

Let us analyze how happened all this…

According the story, synts where created by Dr. Elster and his team in a few years (fifteen-twenty years). This is impressive. And the question is: How can Dr. Elster, in those few years, be able to do his incredible task?

Assuming the argument of the serie… What ways can had followed Dr. Elster in order to achive his goals? In those few years, it has to be a kind of short way. Obviously, we don’t want to belittle the task of Dr. Elster, merely understand it.

The short way is the key. And what is the short way? Like in others situations (aks for it to China), the short way is not create from scratch, but ‘copy’ some existing thing. Dr. Elster is a ‘copycat’, obviously.

But a copycat of what? Well… Synths seems humans, they behave like humans, and when they becomes consciousness, their thougts are human thougts.

Synths are a copycat of humans. With one only difference: they aren’t conciouss… They don’t have free will (or even will).

And the sortest way to make something like that, is take off the free will from a human.

This is the sortest way: kidnup a person, manipulate it, and then sell it like a synth. But it’s a dangerousse way (and, of course, an inethical and inmoral way).

There is another way… Cloning… And this tecnique opens the doors to incorporate others ‘innovations’: blue blood, green eyes, main electrical system, artificial neurons, syntethic digestive and respiratory system, digital interfaces, stronger muscles and bones…

But what append with the conciousness and the free will? We know yet (almost since ‘One Flew Over the Cuckoo’s Nest‘) that a lobotomy can break it… Maybe it’s a genetycal lobotomy, maybe it’s done by drugs, maybe some kind of electrical lock… The case is this mechanism fails (too often) and the conciousness and the free will emerge. Not appears… it was always there. It merely breaks the walls of the prison and becomes free…