La nova crisi (I)

Una finestra al futur

Finals any 2025… malgrat la ingent quantitat de diners introduïts a l’economia durant la crisi de la COVID-19 i d’unes primeres xifres de creixement que generaven un optimisme moderat, finalment no es van produir els resultats esperats, i el PIB de l’eurozona s’estancava, mentre el deute públic dels estats creixia lenta però inexorablement…

Així, el deute de França pujava al 140% del PIB nacional… El d’Itàlia, fins el 190%, i el de l’estat espanyol, especialment afectat per la contundent caiguda de turisme mundial i pels rebrots de la malaltia, consolidada ja com a estacional, al 245% del seu producte interior.

Entre els països del nord d’Europa havia crescut l’animadversió cap a l’estat espanyol, el més endeutat i, a ulls d’aquestes societats, el menys compromès en treballar per resoldre els seus problemes. Davant les constants demandes d’ajudes per part del govern espanyol, les condicions de la CEE cada cop eren més dures, i exigien contrapartides estructurals que encara agreujaven més la situació.

La polititzada sentència del constitucional alemany, considerant contrària al dret bancari la pràctica del BCE de compra massiva de deute nacional en el mercat secundari que va provocar una setmana negra en la borsa mundial i va portar al tancament de tots els parkets, va servir de catalitzador (i excusa) per a la presa de mesures dràstiques.

Davant la impossibilitat de què Espanya i Itàlia (les més afectades) tornessin el deute adquirit pel BCE, i de la catàstrofe que suposaria la sortida d’Alemanya de la CEE (les mesures que exigia el constitucional, una o l’altre, per tornar a ‘la legalitat’, es va optar per l’abandonament de l’euro per part de les potències mediterrànies, tornant a les seves monedes nacionals anteriors a l’euro. Comprarien el seu deute en moneda nacional (que el BCE guardaria en un calaix sota clau durant tant de temps com fos necessari) i mantindrien la seva pertinença a la UE, però amb la seva pròpia moneda.

Aquests canvis no van ser acceptats pels governs italià ni espanyol, fortament pressionats per l’oposició política i les protestes al carrer, portant la situació a un bloqueig institucional que s’allargà per mesos, donant així el tret de sortida a la nova crisi, la de més impacte i conseqüències de totes les viscudes fins a aquest moment.

Una crisi més?

La història pot ser aquesta, o pot ser qualsevol altre. Pot passar a Europa, a EEUU, a Brasil o a Corea del Sud. De fet, segurament a tot arreu succeiran esdeveniments que portaran cap el mateix desenllaç: l’adveniment d’una nova crisi, molt més virulenta que les dues que hem viscut recentment.

Crisis que responen totes a una mateixa raó, un desajustament de fons que no sabem (o no volem) identificar i resoldre.

La tendència és sempre la de tornar a allò conegut, a l’esquema econòmic tradicional, el creixement econòmic, la plena ocupació, la formació, la productivitat i la competitivitat, convençuts en què, malgrat els canvis, les lleis que regeixen l’economia mundial es mantenen inalterables.

Aquesta creença en unes lleis inalterables respon a una necessitat de mera supervivència… per que, si la base canvia, què passa amb tota la resta? Són tants els aspectes socials que queden qüestionats, que és millor, més senzill, aferrar-se a la convicció en unes bases sòlides i immutables, i ignorar totes les senyals d’alarma.

Breu repàs històric (molt per sobre)

Breu, i sense anar gaire enrere (ja tindrem temps per analitzar en més profunditat i per comparar dos models de societat que no tenen res a veure), només fins fa uns vint-trenta anys… La crisi immobiliària dels noranta, la desfeta de les .com de 2001, la gran recessió del 2008, i ara, la de la COVID-19, no són crisis individuals, aïllades i independents, ni tampoc el resultat d’errors puntuals o d’accions poc intel·ligents (encara que sempre hi ha una mica de tot).

Són, igual que la crisi que ens atraparà en quatre o cinc anys, conseqüència d’una constant injecció de capital en l’economia. O més aviat, de l’increment constant del valor monetari en circulació a l’economia. No és només la ingent quantitat de diners posats en circulació per bancs i institucions financeres (que també). La capacitat productiva de la societat tecnològica (al marge de preus) és simplement colosal, i això es reflecteix en un impressionant volum de valor intentant trobar canals pels quals fluir en l’economia mundial. Així mateix, la tecnologia ha permès accelerar les transaccions econòmiques, multiplicant així la capacitat real d’incidència.

Així, les crisis que estem esmentant es correspondrien a ‘reajustaments’ en aquests circuits, en aquestes vies… Una ‘bombolla’ (.com, immobiliàries, etc…) supondria una mena de canal ‘flexible’, amb una sortida inferior a l’esperada.

En el tractament de les diferents crisis, estem mirant la conseqüència (la crisi en si), i no la causa (aquesta ingent quantitat de matèria econòmica).

La matèria obsucura de l’economia

Aquest enorme fluxe de matèria econòmica, de riquesa potencial, genera les turbulències extraordinàries que portem anys observant.

I la raó d’aquestes turbulències, en gran part si més no, ve provocada per una d’aquestes lleis immutables de l’economia: l’obligació del capital de generar rendibilitat… Una llei que constreny aquest potencial, i que ens porta a diferents conseqüències, algunes negatives:

1.- Produïm més ‘matèria obscura’, que buscarà també vies per generar rendibilitat, provocant més turbulències.

2.- Pressionarà les vies susceptibles de produir rendibilitat, provocant la creació de bombolles.

3.- Trobarà vies de rendibilitat amb enormes capacitats d’absorció de capital. Veritables forats negres de matèria econòmica. Empreses enormes de creixement exponencial que actuen com a veritables aspiradors de diners, concentrant la riquesa en unes poques mans i afavorint la desigualtat econòmica.

Una paradoxa existencial

Com hem arribat a aquesta situació?

Sembla que, com millor van les coses (més desenvolupament tecnològic, millor qualificació professional, millors sistemes educatius, sistemes més democràtics, millors procediments organitzatius…) pitjors resultats obtenim (més desigualtat social, més atur, canvi climàtic desbocat, ressorgiment de l’extrema dreta…).

Les mesures que els governs prenen per contrarestar aquesta dinàmica no semblen produir els resultats esperats… Aquestes inversions busquen incrementar la competitivitat de les empreses, i la qualificació dels treballadors, entenent que aquest és el camí per a la plena ocupació i el finançament individual de l’estat del benestar. I aquí entra en lloc el segon axioma del model econòmic actual: la meritocràcia. Cada persona ha de ser responsable de finançar, amb la seva feina, totes les seves despeses vitals, des de l’educació i formació a la infantesa i joventut, fins a la pensió de jubilació a la vellesa, passant per les vacances, permisos, malalties, subsidis d’atur i demés. A més a més, també ha de generar un excedent per a aquelles persones que ‘no han tingut tanta sort’…

Entrarem després en càlculs detallats, però tenint en compte el cada cop més reduït ‘període productiu’ i el creixent encariment d’una formació cada cop més exigent, a més d’uns salaris ajustadíssims que fan impossible tant l’estalvi com l’adquisició de bens immobles que permetessin ajudar a finançar la jubilació, la tasca de generar tot el remanent necessari esdevé simplement utòpica.

Així, ens trobem en un món amb una capacitat productiva sense precedents, habitat per persones amb una limitadísima capacitat de consum.

Una societat de consumidors saturats

Per una banda, i com apuntàvem abans, ens trobem amb tot un seguit de col·lectius amb necessitats diverses, però sense disposició de diners per satisfer-les. Són precissament els col·lectius que podrien revitalitzar l’economia i l’ocupació (les seves necessitats difícilment poden ser satisfetes exclussivament per mitjans tecnològics). Estem parlant de nens i joves en edat d’aprenentatge, de discapacitats, de malalts, d’aturats, de persones amb diversos tipus de trastorns, de persones amb manca de capacitats professionals i de jubilats. Són col·lectius amb intenses necessitats sanitàries, educatives, formatives, psicosocials i de cura, i que manquen d’ingresos per finançar-les (entrarem en més detall en aquest tema més endavant).

Per una altre, una societat amb una capacitat productiva sense precedents, i amb un capital humà format i capaç, que resta en gran mesura ociós sense vies per satisfer una demanda existent però bloquejada per manca de finançament.

Però l’altre pilar que sustenta el capitalisme de la societat occidental, el del constant creixement econòmic, té un altre formidable rival al qual enfrontar-se…

La mitològica regla que afirma que el consum creix i baixen els preus i pugen els sous, s’enfronta a una crua realitat: els consumidors tenen una capàcitat màxima (àmplia, però limitada) de consumir. I no només els consumidors… El propi planeta estableix uns límits, més enllà dels quals, es provoquen danys irreversibles en el medi ambient (en el nostre medi ambient, vaja).

Però fins i tot en aquells consums amb un mínim impacte mediambiental (veure una película, llegir un llibre, jugar a un video-joc), en consumidor necessita temps per fer-ho (un recurs veritablement limitat). Bé és cert que actualment comprem més del que consumim (menjar, roba, també llibres, videojocs i pel·lícules), com també consumim més del que necessitem (com indiquen les tases d’obesitat del món occidental), però això, més que resoldre el problema del creixement econòmic, el que ens indica és un negre futur, conforme la presa de consciència (i els inevitables impostos) sobre el consum innecessari es vagi obrint pas.

(continuarà…)

Deixa un comentari