Escoles, COVID-19 i pares negligents

Ras i curt. En la situació de pandèmia actual, l’escola, tal i com la coneixem, és inviable.

La pretesa normalitat no és res més que un engany, una pantalla de fum, un intent per guanyar temps i empènyer la pilota fora de l’àrea.

Els responsables tot això ho saben. I també saben que poden fer res més que seguir tocant mentre el vaixell s’enfonsa. Ni disposen dels recursos econòmics necessaris per actuar, ni del suport social imprescindible per portar a terme les accions que pertoca.

De fet, en una estructura administrativa de compartiments estancs, ni tan sols disposen de la capacitat de decisió que els hi permetria engegar iniciatives que han de ser, de base (igual que el propi virus) totalment transversals.

Una opció era la de la reducció de ratios. No és la millor, però suposaria una rebaixa de la perillositat. I en un principi, aquesta semblava que seria la opció escollida. Per què s’ha abandonat? Per diners… Simplement. Per diners, o més aviat, per la manca d’ells. En la catastròfica situació econòmica en la que ens anem enfonsant cada dia que passa, l’administració està obligada a fer retallades. I una reducció de ratios real comporta una despesa econòmica de més de 1000 milions, totalment inassumible actualment, més tenint en compte que no és garantia de que serveixi per evitar un nou confinament (i sabent que si tornem a confinament, a la generalitat no li tornaran pas els 1000 milions gastats de més).

L’altre opció: anar directament a l’educació telemàtica, si més no fins que la situació no remeti. I aquí és on no disposen de suport social. És més… saben que només que insinuïn la possibilitat d’un curs d’educació no presencial, provocaran l’embogiment de pares i mestres, que procediran amb premura a executar un linxament públic i sanguinari de tota la cúpula de la conselleria.

Analitzem en més profunditat aquesta segona opció (un cop recollits els cadàvers del Bargalló i companyia)…
Quina és la experiència que tenim del confinament del curs passat?
Vàrem poder identificar tres circumstàncies generals a nivell d’aprofitament i seguiment del curs:

  • Alumnes amb suport d’adults i connectivitat
  • Alumnes sense suport d’adults i amb connectivitat
  • Alumnes sense suport d’adults i sense connectivitat

Són tres categories que realment podem reduir a dues. Sincerament, el problema de la connectivitat és fàcilment resoluble per a un adult amb un mínim de recursos (no necessàriament econòmics).

Així, tenim alumnes amb suport d’adults a la seva llar, i alumnes sense suport d’adults. I això no és pas quelcom nou. Això existeix de sempre. I sabem que els alumnes amb suport adult a casa seva aprofitaran els estudis i se’n sortiran, i els que no, s’estavellaran i s’arrossegaran pel sistema educatiu fins que madurin o fins que s’enfonsin, sigui el que sigui lo que succeeixi primer.

Imaginem-nos llavors, només per un moment, que tots els alumnes disposen d’un suport adult adequat a casa… Llavors, això del COVID-19 està xupat… Classes telemàtiques, i que els alumnes passin pel cole un cop per setmana (sempre que sigui possible).

Però aquesta no és la realitat… Què fem amb els alumnes que no tenen suport adult adequat a casa?

Doncs caldria aplicar mesures en dues direccions:

  • Mesures de concienciació de la importància de la participació dels pares en la formació dels seus fills
    • Campanyes de publicitat, formacions, conscienciació des de l’escola
    • Mesures de conciliació familiar: telefeina, compactació de jornada, reducció de jornada.
    • Ajudes econòmiques
    • Discriminació positiva cap als pares homes en l’assignació d’aquestes ajudes econòmiques, per incentivar la seva implicació i evitar la perpetuació de l’estigmatisme de gènere de la cura dels infants.
  • Mesures extraordinàries d’assistència a classe, en el cas que les mesures anteriors no funcionin. Així, mentre alguns alumnes (esperem que la majoria) assistirien a classe només un dia a la setmana, d’altres assistirien dos, tres, quatre o, en casos extrems, cinc dies setmanals.

Quedaria encara un cas per tractar. I és quan els pares prioritzen la seva carrera professional (o qualsevol altre activitat que portin a terme) a fer-se càrrec del seu fill i de la seva educació. En aquests casos, i amb tots els respectes, lamento dir que ni l’escola ni els instituts són guarderies de nens, i que si algú no vol o no pot cuidar del seu fill o filla, que es busqui algú que ho faci. I es rasqui la seva butxaca, clar.

Deixa un comentari