soft slaves

Un esclau és una persona sense drets, obligada a treballar, tractada com un bé, com una propietat, amb la única funció de satisfer els desitjos del seu amo.

Aquest costum de l’esclavitud, molt practicat des de l’antiguitat, legal fins fa poc més de 100 anys, i encara estès i àmpliament utilitzat en el món actual, presenta tot un seguit d’inconvenients:

1.- Primer, cal veure a qui es fa servir d’esclau. Pot ser com a càstig per algun delicte molt greu, o per un deute, o hereditàriament. També molt convenient la discriminació racial: si és negre, és esclau.

2.- Després, cal ‘convèncer’ a l’esclau de que ho és i de què es comporti com a tal. El mètode directe és mitjançant l’ús de la força (costós en recursos i en temps). Més elaborat és el convenciment de la persona de què la seva natura és la de servir a d’altres. Subtil, cruel, econòmic i molt fiable.

3.- Tard o d’hora, els esclaus es rebel·len (si saben que són esclaus, clar)

4.- Està mal vist socialment tot això de l’explotació humana i de no respectar els drets de les persones.

5.- El rendiment dels esclaus no és tan eficient com cabria esperar. I emmalalteixen sovint, i moren joves.

Però al final… quin és l’objectiu de l’esclavitud? Doncs aconseguir que algú altre faci allò que tu no vols fer (bé, i enriquir-te amb la potència de feina de moltes persones treballant per a tu). Però per a aconseguir això, no cal esclavitzar la gent (o no cal esclavitzar-la per la força). Només cal una legitimació, com per exemple l’obtinguda per la divinitat, com van descobrir fa temps els senyors feudals, instaurant una nova classe d’esclaus, els serfs, i que s’ha perllongat fins l’època actual, en la que encara s’accepta aquesta interpretació de la realitat.

La pròpia religió cristiana estableix, dintre del plec de castics per la maleïda poma, l’obligació de treballar de per vida (guanyaràs el pa amb la suor del teu front).

I aquesta obligatorietat s’ha perllongat en el temps, i continua plenament vigent en l’actualitat, en un moment en què no només no és necessari treballar, sinó que sovint, ni tan sols és possible.

Però deixem per a un altre moment aquest últim punt. Per ara, centrem-nos en l’evolució de l’esclavitud fins els nostres temps (en aquells casos en què ha evolucionat, es clar).

Malgrat que les definicions actuals focalitzen l’atenció en la carència de drets dels esclaus, perdem la perspectiva del fons de la qüestió: l’obligatorietat de treballar. I aquí, haig de fer una petita pausa, per contestar el murmuri d’indignació de fons.

Partim d’una concepció nefasta i pejorativa de l’ésser humà: una mena de dropo incorregible, l’estat natural del qual és la pèrdua sistemàtica del temps, necessitat d’un cert grau de coacció per a què es posi en marxa.

Però en aquest concepte simplista, ens oblidem de la necessitat que tenim les persones de ser útils a la societat en què vivim. I també l’inevitable impuls a estar actius, ocupats en una o una altre activitat. Però no en qualsevol activitat. Només en aquelles que ens agraden, que ens motiven i que ens proporcionen satisfacció.

El problema? Si hem d’esperar a la motivació, gust i satisfacció de les persones, ni es faran totes les feines, ni es faran al ritme a què estem acostumats.

De solucions possibles per a resoldre aquesta ‘incongruència’ n’hi ha vàries: des de repartir les feines més penoses o desagradables de forma equitativa, a compensar econòmicament o mitjançant privilegis a qui les realitzi. Però en lloc d’optar per elles, hem preferit perpetuar l’esclavitud. O, si ho preferim, l’esclavitud tova, els soft slaves.

Faig un breu incís aquí… La tecnologia ens proporciona uns nous esclaus: els robots i la IA, cridats a substituïr els soft slaves (i amb una mica de sort, també tots els altres) i a alliberar (o com a mínim a proporcionar la possibilitat d’alliberament) la humanitat d’una de les seves cadenes. Però encara manquen hiverns per a què això sigui digerible per la nostra societat.

Com aconseguim aquests ‘soft slaves’? Aquest ha estat sempre un dels problemes de l’esclavitud. Com identificar, escollir els esclaus, d’una forma que sigui més o menys ‘acceptable’ per a ells i per a la resta? El mètode tradicional. basat en l’origen racial, està mal vist en l’actualitat (encara que, com veurem, continua plenament vigent en l’actualitat… però en tot cas, aquí estaríem més a prop de l’esclavitud tradicional que dels ‘soft slaves’).

També hi ha el problema del ‘nombre’… Aconseguir un nombre adequat d’esclaus. Ni massa, ni massa poc.

I el resultat trobat, el mètode de ‘reclutament’ és, per què no dir-ho, brillant. I, a tenor de l’amplia acceptació que podem observar, realment efectiu.

Aquest mètode consisteix simplement en l’organització d’una competició en la que participa (o això ens pensem) tota la població. Una prova meritocràtica que ordena les persones en base a les seves suposades aptituds (això si considerem que haver nascut en un entorn benestant és una aptitud), i condemna a l’escamot de cua (un escamot veritablement enorme) no ja a l’esclavitud, si no a barallar-se entre ells (una altre subtil i exquisidament perversa aportació d’aquest mètode) per accedir a un nombre insuficient de llocs de treball. I no ho oblidem… estem parlant de llocs de treball desagradables, poc motivadors, mal pagats, penosos, poc gratificants, que sovint tindran efectes lesius sobre la salut mental, física i emocional de la persona.

Arribats a aquest punt… què hem de fer amb tot això? Som una societat que continua practicant l’esclavitud. Una d’elaborada i sofisticada. Una esclavitud tova. Però esclavitud al cap i a la fi. Molts de nosaltres quedem atrapats en feines que consumeixen les nostres vides, sense possibilitat de fugir-ne. I només en tenim una, de vida.

Tota l’estructura social i tot el funcionament comunitari descansa sobre aquesta explotació. Tota l’organització, des del sistema educatiu, fins a les pensions de jubilació, es vertebren en base a la competició per les poques places que permeten fugir del vagó de cua. I ara mateix, tot això funciona, i no s’albiren ni alternatives reals, ni ganes de buscarles. I els ‘soft slaves’ tampoc semblen massa incòmodes amb la seva situació.

En base a això, podríem esperar que aquest model, aquest ‘compromís’ es pugui mantenir, amb petites correccions i evolucions, pràcticament de forma ininterrompuda. Però un nou element està entrant en l’equació, portant tot el sistema a un desequilibri irreparable: el desenvolupament tecnològic porta a una crisi definitiva aquest model, i els ‘soft slaves’, lentament, perdran la seva raó d’existència, deixaran de ser necessaris i, si no es produeixen canvis per a remeiar-ho, es trobaran fora del sistema, fora d’un sistema que no ha previst un espai per a qui no és competitiu produint per què s’ha cregut axiomes absurds. De sobte, descobrim que el món és finit, que la capacitat de consum de les persones també ho és, i que una oferta de ma d’obra excessiva, no sempre és una bona notícia, ni tan sols pels que han de pagar salaris.

Ment líquida

Després del conductisme i la ment com a caixa negra, i del cognitivisme i la metàfora de l’ordinador, s’ha d’imposar una concepció fluïda de la ment. Quelcom que va i ve, i es deforma, s’adapta i es desfà en aquest balanceig.

Quina és la diferència entre la memòria i el pensament? Dos fenòmens diferents, o dues interpretacions d’una sola realitat?

Ment i memòria. Com més profunda, més estable, més tranquil·la, però no més sòlida. Subjecta a contínua reinterpretació, una sola frase pot reescriure tots els nostres records, i transformar la nostra interpretació d’allò viscut.

La realitat de la ment humana s’allunya lentament d’aquella metàfora romàntica i autocomplaent de la ‘màquina intel·ligent’. Màquines intel·ligents que no són un reflex de la nostra capacitat racional, sinó d’allò que imaginem que és la nostra raó, i que poca cosa té a veure amb la veritable naturalesa de la nostra ment líquida.

Hem creat els ordinadors a la imatge i semblança de l’ideal humà d’intel·ligència. De la nostra concepció, que no deixa de ser un invent funcionalista de la nostra ment. Un més de tants. Una ment líquida capaç d’inventar, i després adaptar-se a allò que inventa.

el prototipus funcional

Dins les etapes del desenvolupament d’un projecte, habitualment es presta una atenció prioritària a la implementació, i es deixa en un segon terme la resta d’etapes: anàlisi o presa de requeriments, disseny, proves, posada en marxa o manteniment.

Així, ens llancem a programar (que és lo xulo) quan encara no sabem massa bé què és el que hem de fer (ni tampoc com ho farem), i ho posem en marxa només uns minuts després d’haver acabat una funcionalitat, i amb àrees encara ‘under construction’.

L’estratègia de les iteracions incrementals és útil en aquests casos (per que, òbviament, no malbaratarem el nostre temps en activitats tan avorrides), permetent-nos avançar pas a pas en la implementació, incorporant noves funcionalitats una a una i fragmentant així el temps requerit tant per fer proves com per analitzar les necessitats o per dissenyar l’aplicació.

Una altre estratègia complementària és la construcció d’un prototipus funcional. Una aplicació que doni resposta de forma senzilla a un conjunt bàsic de les necessitats detectades. S’implementaran les funcionalitats fonamentals i una primera aproximació de les diferents interfaces. Això ens permet entrar ràpidament en la implementació, però sense abandonar encara l’anàlisi i el disseny.

En l’estimació del desenvolupament (a l’hora de fer el pressupost), en lloc d’assignar hores a aquestes etapes tan etèries (anàlisi i disseny), les assignem a la creació del prototipus. Un cop finalitzat i validat el prototipus, el descartem, el reciclem (aprofitant tot allò que sigui aprofitable), i iniciem l’etapa d’implementació. En aquest moment, podem fins i tot canviar de llenguatge de programació o de framework, optant per un que pugui ser més adient en base a l’experiència adquirida.

Una avantatge clau del prototipus és que permet postergar la inevitable (i habitualment inútil) discussió sobre tecnologies fins algun moment posterior del desenvolupament. I en aquest moment posterior ja es disposarà d’arguments objectius per justificar o no aquesta decisió.

Freelance Factory

Inicio una sèrie d’articles sobre aquesta modalitat de treball, el treballador independent, posant el focus en el desenvolupament d’aplicacions web.

Tocarem temes tècnics, però també econòmics, d’organització, de gestió de projectes, de comercialització i negociació, i de formació.

Això de ‘freelance’, per mi és una qüestió de supervivència. Suposa poder guanyar-me la vida fent allò que m’agrada, tenint el control de la càrrega de feina i amb la capacitat d’escollir què faig i què no.

Un risc molt present és que una feina que t’encanta, acabi convertint-se en un suplici, només per les condicions de treball.

L’objectiu és crear una entrada setmanal.