Escoles, COVID-19 i pares negligents

Ras i curt. En la situació de pandèmia actual, l’escola, tal i com la coneixem, és inviable.

La pretesa normalitat no és res més que un engany, una pantalla de fum, un intent per guanyar temps i empènyer la pilota fora de l’àrea.

Els responsables tot això ho saben. I també saben que poden fer res més que seguir tocant mentre el vaixell s’enfonsa. Ni disposen dels recursos econòmics necessaris per actuar, ni del suport social imprescindible per portar a terme les accions que pertoca.

De fet, en una estructura administrativa de compartiments estancs, ni tan sols disposen de la capacitat de decisió que els hi permetria engegar iniciatives que han de ser, de base (igual que el propi virus) totalment transversals.

Una opció era la de la reducció de ratios. No és la millor, però suposaria una rebaixa de la perillositat. I en un principi, aquesta semblava que seria la opció escollida. Per què s’ha abandonat? Per diners… Simplement. Per diners, o més aviat, per la manca d’ells. En la catastròfica situació econòmica en la que ens anem enfonsant cada dia que passa, l’administració està obligada a fer retallades. I una reducció de ratios real comporta una despesa econòmica de més de 1000 milions, totalment inassumible actualment, més tenint en compte que no és garantia de que serveixi per evitar un nou confinament (i sabent que si tornem a confinament, a la generalitat no li tornaran pas els 1000 milions gastats de més).

L’altre opció: anar directament a l’educació telemàtica, si més no fins que la situació no remeti. I aquí és on no disposen de suport social. És més… saben que només que insinuïn la possibilitat d’un curs d’educació no presencial, provocaran l’embogiment de pares i mestres, que procediran amb premura a executar un linxament públic i sanguinari de tota la cúpula de la conselleria.

Analitzem en més profunditat aquesta segona opció (un cop recollits els cadàvers del Bargalló i companyia)…
Quina és la experiència que tenim del confinament del curs passat?
Vàrem poder identificar tres circumstàncies generals a nivell d’aprofitament i seguiment del curs:

  • Alumnes amb suport d’adults i connectivitat
  • Alumnes sense suport d’adults i amb connectivitat
  • Alumnes sense suport d’adults i sense connectivitat

Són tres categories que realment podem reduir a dues. Sincerament, el problema de la connectivitat és fàcilment resoluble per a un adult amb un mínim de recursos (no necessàriament econòmics).

Així, tenim alumnes amb suport d’adults a la seva llar, i alumnes sense suport d’adults. I això no és pas quelcom nou. Això existeix de sempre. I sabem que els alumnes amb suport adult a casa seva aprofitaran els estudis i se’n sortiran, i els que no, s’estavellaran i s’arrossegaran pel sistema educatiu fins que madurin o fins que s’enfonsin, sigui el que sigui lo que succeeixi primer.

Imaginem-nos llavors, només per un moment, que tots els alumnes disposen d’un suport adult adequat a casa… Llavors, això del COVID-19 està xupat… Classes telemàtiques, i que els alumnes passin pel cole un cop per setmana (sempre que sigui possible).

Però aquesta no és la realitat… Què fem amb els alumnes que no tenen suport adult adequat a casa?

Doncs caldria aplicar mesures en dues direccions:

  • Mesures de concienciació de la importància de la participació dels pares en la formació dels seus fills
    • Campanyes de publicitat, formacions, conscienciació des de l’escola
    • Mesures de conciliació familiar: telefeina, compactació de jornada, reducció de jornada.
    • Ajudes econòmiques
    • Discriminació positiva cap als pares homes en l’assignació d’aquestes ajudes econòmiques, per incentivar la seva implicació i evitar la perpetuació de l’estigmatisme de gènere de la cura dels infants.
  • Mesures extraordinàries d’assistència a classe, en el cas que les mesures anteriors no funcionin. Així, mentre alguns alumnes (esperem que la majoria) assistirien a classe només un dia a la setmana, d’altres assistirien dos, tres, quatre o, en casos extrems, cinc dies setmanals.

Quedaria encara un cas per tractar. I és quan els pares prioritzen la seva carrera professional (o qualsevol altre activitat que portin a terme) a fer-se càrrec del seu fill i de la seva educació. En aquests casos, i amb tots els respectes, lamento dir que ni l’escola ni els instituts són guarderies de nens, i que si algú no vol o no pot cuidar del seu fill o filla, que es busqui algú que ho faci. I es rasqui la seva butxaca, clar.

El dia que amazon va començar a regalar diners als seus clients

Va ser una bona estratègia de cara a l’opinió pública. Davant el previst rebuig social a la substitució dels repartidors per vehicles autònoms, amb la conseqüent destrucció de llocs de treball, Amazon va posar en marxa una sorprenent i atrevida iniciativa…

Amb la voluntat de deixar clar que la substitució no responia a interessos econòmics, es van destinar els estalvis en sous que suposaria la mesura en engegar diferents accions socials.

La de més impacte va ser la dels sous robòtics: quan en una ciutat es substituia un repartidor per un vehicle autònom, s’engegava un procés de selecció, i quatre o cinc persones (clients d’Amazon que complien tot un seguit de requisits) passaven a rebre entre 350 i 450 euros mensuals.

En un primer moment, milers de persones es van beneficiar d’aquesta mesura, i l’èxit de la mateixa va se tal, que no només va ofegar les tímides protestes de les associacions de transportistes, sinó que fins i tot va provocar un moviment social que pressionava per una major robotització de l’empresa, amb els seus corresponents ‘sous robòtics’.

Progressivament, els sous robòtics es van anar consolidant i extenent, no només als vehicles autònoms, si no també als robots de magatzem, de logística i de manteniment. Aquests ‘sous robòtics’ no només comportaven el dret a un pagament mensual establert. També a saber quin era el robot que proporcionava el sou, i a visitar-lo en el seu lloc de treball. També a supervisar les tasques que el robot porta a terme, el seu estat, les seves reparacions i, fins i tot, a aplicar certes personalitzacions o millores.

Els beneficiats per aquest sou robòtic van començar a ser anomenats ‘amazonians’.

Bancs BigTech

Després del poc èxit del projecte bancari de Google, la companyia va seguir els passos de Facebook, i va posar en marxa una nova criptomoneda.

En paral·lel, la companyia havia pres bona nota de la iniciativa d’Amazon amb el sou robòtic, i va aplicar-lo per mitigar els conflictes originats amb l’expansió del seu servei de taxis autònoms. Però en lloc de fer els pagaments en euros o dolars, va utilitzar la seva pròpia criptomoneda.

Amazon Bank

Amazon també va impulsar la seva pròpia criptomoneda, la qual cosa encara va fer encara més gran la disponibilitat de liquidesa de l’empresa.

Coincidien llavors un model de negoci de rendibilitat sòlida i prolongada projecció de creixement encara, amb una criptomoneda potent, sòlida i fortament demandada.

En aquest moment, i aprofitant l’experiència amb els sous robòtics, Amazon va engegar el seu programa de renda mínima. Primer només en un grapat d’estats, i després en països de tots els continents, Amazon va establir un programa d’ajudes socials en krams (la seva criptomoneda), que va ser replicat primer per Google, i després per Facebook, Baidu, etc…

Aquestes criptomonedes BigTech, a diferència de BitCoin, eren gestionades per una entitat (la BigTech corresponent) i, malgrat els bilions d’operacions diàries, aquests diners virtuals no surtien mai dels servidors de l’organització mare.

Les BigTech ho sabien tot de les seves monedes. Podien traçar totes i cadascuna d’elles, unitat per unitat.
Per evitar expeculació i donar dinamisme al mercat, carregaven comissions als usuaris que mantenien un saldo elevat al seu compte.

Poc temps més tard, una dona italiana rebia el certificat d’aprovació de l’ajuda que sumava el primer milió d’aquestes rendes mínimes.

Estats i la crisi del COVID-19

Mentre que el creixement dels beneficis dels comptes de resultats de les BigTechs no semblaven perdre pistonada, els balanços dels grans estats europeus adquirien un intens i consolidad to vermell.

En especial a l’estat espanyol…

Endeutament desbocat, atur, envelliment de la població…

Un sistema sanitari colapsat. Un sistema educatiu desmantelat, portat a la seva mínima expressió, a una mera caricatura. Reducció dràstica de funcionaris, de prop del 70%. Retallada de les pensions d’un 50%. I clar, conflicte social, demandes, denúncies, repressió… I un embarrament sistèmic amb un sistema judicial sota mínims, polititzat, degradat i corromput.

En el programa Amazon Prime, des de feia alguns anys, s’incloia una assegurança d’assessorament jurídic. Davant la intenció de l’administració espanyola, dins la seva desesperada creuada impositiva per aconseguir recursos econòmics, de gravar el ‘sou robòtic’ amb un nou impost sobre les ‘donacions no familiars’, les consultes al servei jurídic van abundar, cosa que va portar a Amazon a engegar una iniciativa conjunta de protecció dels seus Amazonians, que va acabar al tribunal de justícia de la unió europea.

Davant l’enquistament de la disputa, l’estat espanyol va començar a prendre mesures, com la retirada de prestacions als Amazonians. Aquests ciutadans van quedar segons els casos, sense cobertura sanitària, sense subsidi d’atur o sense jubilació.

En una guerra ja oberta i declarada, Amazon es va fer càrrec d’aquestes prestacions, construint a la pràctica una xarxa paral·lela d’estructures d’estat del benestar dintre del propi estat.

La situació econòmica de l’estat espanyol, en fallida tècnica i a un pas de la suspensió de pagaments, va facilitar el desenvolupament de les negociacions i trobar una solució ‘satisfactòria’ a l’atzucat, amb el acceptació d’un nou estatus per als anomenats Amazonians, i el reconeixement de la BigTetch com el primer estat virtual del món.