Mostra totes les entrades de mmoles

No vull anar a l’escola

Després de la mort de la seva dona, i d’un difícil periple personal i professional que el du d’Amsterdam a la Catalunya Central i dels carrers de la Barcelona boemia a la presó d’Eibisa,  Frank ha de fer front a una última prova: el seu fill no vol anar a l’escola.

Prenent aquesta línia argumental com a base, l’autor ens porta de la mà per un recorregut íntim i proper del món de l’educació alternativa, oferint-nos una visió càlida i entranyable de la realitat de les escoles lliures i de l’educació en família actualment al nostre país.

Un llibre imprescindible per a conèixer de primera mà el dia a dia d’un moviment educatiu cada cop més present i consolidat a la nostra societat.

 

 

Llibre en paper

Descarregar e-book:

La nova crisi (I)

Una finestra al futur

Finals any 2025… malgrat la ingent quantitat de diners introduïts a l’economia durant la crisi de la COVID-19 i d’unes primeres xifres de creixement que generaven un optimisme moderat, finalment no es van produir els resultats esperats, i el PIB de l’eurozona s’estancava, mentre el deute públic dels estats creixia lenta però inexorablement…

Així, el deute de França pujava al 140% del PIB nacional… El d’Itàlia, fins el 190%, i el de l’estat espanyol, especialment afectat per la contundent caiguda de turisme mundial i pels rebrots de la malaltia, consolidada ja com a estacional, al 245% del seu producte interior.

Entre els països del nord d’Europa havia crescut l’animadversió cap a l’estat espanyol, el més endeutat i, a ulls d’aquestes societats, el menys compromès en treballar per resoldre els seus problemes. Davant les constants demandes d’ajudes per part del govern espanyol, les condicions de la CEE cada cop eren més dures, i exigien contrapartides estructurals que encara agreujaven més la situació.

La polititzada sentència del constitucional alemany, considerant contrària al dret bancari la pràctica del BCE de compra massiva de deute nacional en el mercat secundari que va provocar una setmana negra en la borsa mundial i va portar al tancament de tots els parkets, va servir de catalitzador (i excusa) per a la presa de mesures dràstiques.

Davant la impossibilitat de què Espanya i Itàlia (les més afectades) tornessin el deute adquirit pel BCE, i de la catàstrofe que suposaria la sortida d’Alemanya de la CEE (les mesures que exigia el constitucional, una o l’altre, per tornar a ‘la legalitat’, es va optar per l’abandonament de l’euro per part de les potències mediterrànies, tornant a les seves monedes nacionals anteriors a l’euro. Comprarien el seu deute en moneda nacional (que el BCE guardaria en un calaix sota clau durant tant de temps com fos necessari) i mantindrien la seva pertinença a la UE, però amb la seva pròpia moneda.

Aquests canvis no van ser acceptats pels governs italià ni espanyol, fortament pressionats per l’oposició política i les protestes al carrer, portant la situació a un bloqueig institucional que s’allargà per mesos, donant així el tret de sortida a la nova crisi, la de més impacte i conseqüències de totes les viscudes fins a aquest moment.

Una crisi més?

La història pot ser aquesta, o pot ser qualsevol altre. Pot passar a Europa, a EEUU, a Brasil o a Corea del Sud. De fet, segurament a tot arreu succeiran esdeveniments que portaran cap el mateix desenllaç: l’adveniment d’una nova crisi, molt més virulenta que les dues que hem viscut recentment.

Crisis que responen totes a una mateixa raó, un desajustament de fons que no sabem (o no volem) identificar i resoldre.

La tendència és sempre la de tornar a allò conegut, a l’esquema econòmic tradicional, el creixement econòmic, la plena ocupació, la formació, la productivitat i la competitivitat, convençuts en què, malgrat els canvis, les lleis que regeixen l’economia mundial es mantenen inalterables.

Aquesta creença en unes lleis inalterables respon a una necessitat de mera supervivència… per que, si la base canvia, què passa amb tota la resta? Són tants els aspectes socials que queden qüestionats, que és millor, més senzill, aferrar-se a la convicció en unes bases sòlides i immutables, i ignorar totes les senyals d’alarma.

Breu repàs històric (molt per sobre)

Breu, i sense anar gaire enrere (ja tindrem temps per analitzar en més profunditat i per comparar dos models de societat que no tenen res a veure), només fins fa uns vint-trenta anys… La crisi immobiliària dels noranta, la desfeta de les .com de 2001, la gran recessió del 2008, i ara, la de la COVID-19, no són crisis individuals, aïllades i independents, ni tampoc el resultat d’errors puntuals o d’accions poc intel·ligents (encara que sempre hi ha una mica de tot).

Són, igual que la crisi que ens atraparà en quatre o cinc anys, conseqüència d’una constant injecció de capital en l’economia. O més aviat, de l’increment constant del valor monetari en circulació a l’economia. No és només la ingent quantitat de diners posats en circulació per bancs i institucions financeres (que també). La capacitat productiva de la societat tecnològica (al marge de preus) és simplement colosal, i això es reflecteix en un impressionant volum de valor intentant trobar canals pels quals fluir en l’economia mundial. Així mateix, la tecnologia ha permès accelerar les transaccions econòmiques, multiplicant així la capacitat real d’incidència.

Així, les crisis que estem esmentant es correspondrien a ‘reajustaments’ en aquests circuits, en aquestes vies… Una ‘bombolla’ (.com, immobiliàries, etc…) supondria una mena de canal ‘flexible’, amb una sortida inferior a l’esperada.

En el tractament de les diferents crisis, estem mirant la conseqüència (la crisi en si), i no la causa (aquesta ingent quantitat de matèria econòmica).

La matèria obsucura de l’economia

Aquest enorme fluxe de matèria econòmica, de riquesa potencial, genera les turbulències extraordinàries que portem anys observant.

I la raó d’aquestes turbulències, en gran part si més no, ve provocada per una d’aquestes lleis immutables de l’economia: l’obligació del capital de generar rendibilitat… Una llei que constreny aquest potencial, i que ens porta a diferents conseqüències, algunes negatives:

1.- Produïm més ‘matèria obscura’, que buscarà també vies per generar rendibilitat, provocant més turbulències.

2.- Pressionarà les vies susceptibles de produir rendibilitat, provocant la creació de bombolles.

3.- Trobarà vies de rendibilitat amb enormes capacitats d’absorció de capital. Veritables forats negres de matèria econòmica. Empreses enormes de creixement exponencial que actuen com a veritables aspiradors de diners, concentrant la riquesa en unes poques mans i afavorint la desigualtat econòmica.

Una paradoxa existencial

Com hem arribat a aquesta situació?

Sembla que, com millor van les coses (més desenvolupament tecnològic, millor qualificació professional, millors sistemes educatius, sistemes més democràtics, millors procediments organitzatius…) pitjors resultats obtenim (més desigualtat social, més atur, canvi climàtic desbocat, ressorgiment de l’extrema dreta…).

Les mesures que els governs prenen per contrarestar aquesta dinàmica no semblen produir els resultats esperats… Aquestes inversions busquen incrementar la competitivitat de les empreses, i la qualificació dels treballadors, entenent que aquest és el camí per a la plena ocupació i el finançament individual de l’estat del benestar. I aquí entra en lloc el segon axioma del model econòmic actual: la meritocràcia. Cada persona ha de ser responsable de finançar, amb la seva feina, totes les seves despeses vitals, des de l’educació i formació a la infantesa i joventut, fins a la pensió de jubilació a la vellesa, passant per les vacances, permisos, malalties, subsidis d’atur i demés. A més a més, també ha de generar un excedent per a aquelles persones que ‘no han tingut tanta sort’…

Entrarem després en càlculs detallats, però tenint en compte el cada cop més reduït ‘període productiu’ i el creixent encariment d’una formació cada cop més exigent, a més d’uns salaris ajustadíssims que fan impossible tant l’estalvi com l’adquisició de bens immobles que permetessin ajudar a finançar la jubilació, la tasca de generar tot el remanent necessari esdevé simplement utòpica.

Així, ens trobem en un món amb una capacitat productiva sense precedents, habitat per persones amb una limitadísima capacitat de consum.

Una societat de consumidors saturats

Per una banda, i com apuntàvem abans, ens trobem amb tot un seguit de col·lectius amb necessitats diverses, però sense disposició de diners per satisfer-les. Són precissament els col·lectius que podrien revitalitzar l’economia i l’ocupació (les seves necessitats difícilment poden ser satisfetes exclussivament per mitjans tecnològics). Estem parlant de nens i joves en edat d’aprenentatge, de discapacitats, de malalts, d’aturats, de persones amb diversos tipus de trastorns, de persones amb manca de capacitats professionals i de jubilats. Són col·lectius amb intenses necessitats sanitàries, educatives, formatives, psicosocials i de cura, i que manquen d’ingresos per finançar-les (entrarem en més detall en aquest tema més endavant).

Per una altre, una societat amb una capacitat productiva sense precedents, i amb un capital humà format i capaç, que resta en gran mesura ociós sense vies per satisfer una demanda existent però bloquejada per manca de finançament.

Però l’altre pilar que sustenta el capitalisme de la societat occidental, el del constant creixement econòmic, té un altre formidable rival al qual enfrontar-se…

La mitològica regla que afirma que el consum creix i baixen els preus i pugen els sous, s’enfronta a una crua realitat: els consumidors tenen una capàcitat màxima (àmplia, però limitada) de consumir. I no només els consumidors… El propi planeta estableix uns límits, més enllà dels quals, es provoquen danys irreversibles en el medi ambient (en el nostre medi ambient, vaja).

Però fins i tot en aquells consums amb un mínim impacte mediambiental (veure una película, llegir un llibre, jugar a un video-joc), en consumidor necessita temps per fer-ho (un recurs veritablement limitat). Bé és cert que actualment comprem més del que consumim (menjar, roba, també llibres, videojocs i pel·lícules), com també consumim més del que necessitem (com indiquen les tases d’obesitat del món occidental), però això, més que resoldre el problema del creixement econòmic, el que ens indica és un negre futur, conforme la presa de consciència (i els inevitables impostos) sobre el consum innecessari es vagi obrint pas.

(continuarà…)

Escoles, COVID-19 i pares negligents

Ras i curt. En la situació de pandèmia actual, l’escola, tal i com la coneixem, és inviable.

La pretesa normalitat no és res més que un engany, una pantalla de fum, un intent per guanyar temps i empènyer la pilota fora de l’àrea.

Els responsables tot això ho saben. I també saben que poden fer res més que seguir tocant mentre el vaixell s’enfonsa. Ni disposen dels recursos econòmics necessaris per actuar, ni del suport social imprescindible per portar a terme les accions que pertoca.

De fet, en una estructura administrativa de compartiments estancs, ni tan sols disposen de la capacitat de decisió que els hi permetria engegar iniciatives que han de ser, de base (igual que el propi virus) totalment transversals.

Una opció era la de la reducció de ratios. No és la millor, però suposaria una rebaixa de la perillositat. I en un principi, aquesta semblava que seria la opció escollida. Per què s’ha abandonat? Per diners… Simplement. Per diners, o més aviat, per la manca d’ells. En la catastròfica situació econòmica en la que ens anem enfonsant cada dia que passa, l’administració està obligada a fer retallades. I una reducció de ratios real comporta una despesa econòmica de més de 1000 milions, totalment inassumible actualment, més tenint en compte que no és garantia de que serveixi per evitar un nou confinament (i sabent que si tornem a confinament, a la generalitat no li tornaran pas els 1000 milions gastats de més).

L’altre opció: anar directament a l’educació telemàtica, si més no fins que la situació no remeti. I aquí és on no disposen de suport social. És més… saben que només que insinuïn la possibilitat d’un curs d’educació no presencial, provocaran l’embogiment de pares i mestres, que procediran amb premura a executar un linxament públic i sanguinari de tota la cúpula de la conselleria.

Analitzem en més profunditat aquesta segona opció (un cop recollits els cadàvers del Bargalló i companyia)…
Quina és la experiència que tenim del confinament del curs passat?
Vàrem poder identificar tres circumstàncies generals a nivell d’aprofitament i seguiment del curs:

  • Alumnes amb suport d’adults i connectivitat
  • Alumnes sense suport d’adults i amb connectivitat
  • Alumnes sense suport d’adults i sense connectivitat

Són tres categories que realment podem reduir a dues. Sincerament, el problema de la connectivitat és fàcilment resoluble per a un adult amb un mínim de recursos (no necessàriament econòmics).

Així, tenim alumnes amb suport d’adults a la seva llar, i alumnes sense suport d’adults. I això no és pas quelcom nou. Això existeix de sempre. I sabem que els alumnes amb suport adult a casa seva aprofitaran els estudis i se’n sortiran, i els que no, s’estavellaran i s’arrossegaran pel sistema educatiu fins que madurin o fins que s’enfonsin, sigui el que sigui lo que succeeixi primer.

Imaginem-nos llavors, només per un moment, que tots els alumnes disposen d’un suport adult adequat a casa… Llavors, això del COVID-19 està xupat… Classes telemàtiques, i que els alumnes passin pel cole un cop per setmana (sempre que sigui possible).

Però aquesta no és la realitat… Què fem amb els alumnes que no tenen suport adult adequat a casa?

Doncs caldria aplicar mesures en dues direccions:

  • Mesures de concienciació de la importància de la participació dels pares en la formació dels seus fills
    • Campanyes de publicitat, formacions, conscienciació des de l’escola
    • Mesures de conciliació familiar: telefeina, compactació de jornada, reducció de jornada.
    • Ajudes econòmiques
    • Discriminació positiva cap als pares homes en l’assignació d’aquestes ajudes econòmiques, per incentivar la seva implicació i evitar la perpetuació de l’estigmatisme de gènere de la cura dels infants.
  • Mesures extraordinàries d’assistència a classe, en el cas que les mesures anteriors no funcionin. Així, mentre alguns alumnes (esperem que la majoria) assistirien a classe només un dia a la setmana, d’altres assistirien dos, tres, quatre o, en casos extrems, cinc dies setmanals.

Quedaria encara un cas per tractar. I és quan els pares prioritzen la seva carrera professional (o qualsevol altre activitat que portin a terme) a fer-se càrrec del seu fill i de la seva educació. En aquests casos, i amb tots els respectes, lamento dir que ni l’escola ni els instituts són guarderies de nens, i que si algú no vol o no pot cuidar del seu fill o filla, que es busqui algú que ho faci. I es rasqui la seva butxaca, clar.

El dia que amazon va començar a regalar diners als seus clients

Va ser una bona estratègia de cara a l’opinió pública. Davant el previst rebuig social a la substitució dels repartidors per vehicles autònoms, amb la conseqüent destrucció de llocs de treball, Amazon va posar en marxa una sorprenent i atrevida iniciativa…

Amb la voluntat de deixar clar que la substitució no responia a interessos econòmics, es van destinar els estalvis en sous que suposaria la mesura en engegar diferents accions socials.

La de més impacte va ser la dels sous robòtics: quan en una ciutat es substituia un repartidor per un vehicle autònom, s’engegava un procés de selecció, i quatre o cinc persones (clients d’Amazon que complien tot un seguit de requisits) passaven a rebre entre 350 i 450 euros mensuals.

En un primer moment, milers de persones es van beneficiar d’aquesta mesura, i l’èxit de la mateixa va se tal, que no només va ofegar les tímides protestes de les associacions de transportistes, sinó que fins i tot va provocar un moviment social que pressionava per una major robotització de l’empresa, amb els seus corresponents ‘sous robòtics’.

Progressivament, els sous robòtics es van anar consolidant i extenent, no només als vehicles autònoms, si no també als robots de magatzem, de logística i de manteniment. Aquests ‘sous robòtics’ no només comportaven el dret a un pagament mensual establert. També a saber quin era el robot que proporcionava el sou, i a visitar-lo en el seu lloc de treball. També a supervisar les tasques que el robot porta a terme, el seu estat, les seves reparacions i, fins i tot, a aplicar certes personalitzacions o millores.

Els beneficiats per aquest sou robòtic van començar a ser anomenats ‘amazonians’.

Bancs BigTech

Després del poc èxit del projecte bancari de Google, la companyia va seguir els passos de Facebook, i va posar en marxa una nova criptomoneda.

En paral·lel, la companyia havia pres bona nota de la iniciativa d’Amazon amb el sou robòtic, i va aplicar-lo per mitigar els conflictes originats amb l’expansió del seu servei de taxis autònoms. Però en lloc de fer els pagaments en euros o dolars, va utilitzar la seva pròpia criptomoneda.

Amazon Bank

Amazon també va impulsar la seva pròpia criptomoneda, la qual cosa encara va fer encara més gran la disponibilitat de liquidesa de l’empresa.

Coincidien llavors un model de negoci de rendibilitat sòlida i prolongada projecció de creixement encara, amb una criptomoneda potent, sòlida i fortament demandada.

En aquest moment, i aprofitant l’experiència amb els sous robòtics, Amazon va engegar el seu programa de renda mínima. Primer només en un grapat d’estats, i després en països de tots els continents, Amazon va establir un programa d’ajudes socials en krams (la seva criptomoneda), que va ser replicat primer per Google, i després per Facebook, Baidu, etc…

Aquestes criptomonedes BigTech, a diferència de BitCoin, eren gestionades per una entitat (la BigTech corresponent) i, malgrat els bilions d’operacions diàries, aquests diners virtuals no surtien mai dels servidors de l’organització mare.

Les BigTech ho sabien tot de les seves monedes. Podien traçar totes i cadascuna d’elles, unitat per unitat.
Per evitar expeculació i donar dinamisme al mercat, carregaven comissions als usuaris que mantenien un saldo elevat al seu compte.

Poc temps més tard, una dona italiana rebia el certificat d’aprovació de l’ajuda que sumava el primer milió d’aquestes rendes mínimes.

Estats i la crisi del COVID-19

Mentre que el creixement dels beneficis dels comptes de resultats de les BigTechs no semblaven perdre pistonada, els balanços dels grans estats europeus adquirien un intens i consolidad to vermell.

En especial a l’estat espanyol…

Endeutament desbocat, atur, envelliment de la població…

Un sistema sanitari colapsat. Un sistema educatiu desmantelat, portat a la seva mínima expressió, a una mera caricatura. Reducció dràstica de funcionaris, de prop del 70%. Retallada de les pensions d’un 50%. I clar, conflicte social, demandes, denúncies, repressió… I un embarrament sistèmic amb un sistema judicial sota mínims, polititzat, degradat i corromput.

En el programa Amazon Prime, des de feia alguns anys, s’incloia una assegurança d’assessorament jurídic. Davant la intenció de l’administració espanyola, dins la seva desesperada creuada impositiva per aconseguir recursos econòmics, de gravar el ‘sou robòtic’ amb un nou impost sobre les ‘donacions no familiars’, les consultes al servei jurídic van abundar, cosa que va portar a Amazon a engegar una iniciativa conjunta de protecció dels seus Amazonians, que va acabar al tribunal de justícia de la unió europea.

Davant l’enquistament de la disputa, l’estat espanyol va començar a prendre mesures, com la retirada de prestacions als Amazonians. Aquests ciutadans van quedar segons els casos, sense cobertura sanitària, sense subsidi d’atur o sense jubilació.

En una guerra ja oberta i declarada, Amazon es va fer càrrec d’aquestes prestacions, construint a la pràctica una xarxa paral·lela d’estructures d’estat del benestar dintre del propi estat.

La situació econòmica de l’estat espanyol, en fallida tècnica i a un pas de la suspensió de pagaments, va facilitar el desenvolupament de les negociacions i trobar una solució ‘satisfactòria’ a l’atzucat, amb el acceptació d’un nou estatus per als anomenats Amazonians, i el reconeixement de la BigTetch com el primer estat virtual del món.

Why authomats become conscieusness?

It’s frequenty in our fiction authomats become conscieusness. In fact, this is the main argument in a lot of this fiction.

In some moment, throught an inexpected event, an stupid and repetitive machine ‘wakes up’ and starts to think…

But what makes this possible? How can a simple machine develop the capability of conciousness? The answer is obviously: it can’t. Then, what is happening?

It’s easy. I’ll explain.

We can take for reference the Amazon’s serie ‘Humans’…
The called synth’s, awasomes machines with totally human aspect and habilities, and a powerfull capability to understand, comunicate and work, as become a really social phenomen, and we can find them everywere.

Those synth are complaint, careful and helpful. But the crazy doctor of this story, Dr. Elster, made some special synths… consciousness synths.

Let us analyze how happened all this…

According the story, synts where created by Dr. Elster and his team in a few years (fifteen-twenty years). This is impressive. And the question is: How can Dr. Elster, in those few years, be able to do his incredible task?

Assuming the argument of the serie… What ways can had followed Dr. Elster in order to achive his goals? In those few years, it has to be a kind of short way. Obviously, we don’t want to belittle the task of Dr. Elster, merely understand it.

The short way is the key. And what is the short way? Like in others situations (aks for it to China), the short way is not create from scratch, but ‘copy’ some existing thing. Dr. Elster is a ‘copycat’, obviously.

But a copycat of what? Well… Synths seems humans, they behave like humans, and when they becomes consciousness, their thougts are human thougts.

Synths are a copycat of humans. With one only difference: they aren’t conciouss… They don’t have free will (or even will).

And the sortest way to make something like that, is take off the free will from a human.

This is the sortest way: kidnup a person, manipulate it, and then sell it like a synth. But it’s a dangerousse way (and, of course, an inethical and inmoral way).

There is another way… Cloning… And this tecnique opens the doors to incorporate others ‘innovations’: blue blood, green eyes, main electrical system, artificial neurons, syntethic digestive and respiratory system, digital interfaces, stronger muscles and bones…

But what append with the conciousness and the free will? We know yet (almost since ‘One Flew Over the Cuckoo’s Nest‘) that a lobotomy can break it… Maybe it’s a genetycal lobotomy, maybe it’s done by drugs, maybe some kind of electrical lock… The case is this mechanism fails (too often) and the conciousness and the free will emerge. Not appears… it was always there. It merely breaks the walls of the prison and becomes free…

We, the gods

Chapter I

I am a god

Chapter II

Well… I’m a god… Don’t have you anything to say?

Chapter III

Any question? I can give you answers…

Chapter IV

Well…. Don’t worry… I’ll explain for myself.

Its’nt easy, to be a god. Why? Beaucouse… I don’t know… let me say… we are the first gods here… We have not ‘references’, instruction manual… We merely exists. There is no one to complain, to ask for… Nothing else. Only ourselves and the world of the gods.

How I know I’m a god? Well… A good question! It’s not easy to know. No one comes here and tell you ‘Ei! You are a god!’. You have to figure it out for yourself.

Only a few of us know we are gods. The others… They are fools… They not only ignores they are gods… They even belive in gods!

But nothing exists without us. The world itself, the colors, the shapes, the objects, we are who give them existence.

Chapter V

Are we alive? We create de life. And yes, we are alive, beaucouse we call ‘live’ what we are.

We can die? Of course! Beaucouse we called dead what appens in the end of our days.

How many gods are there? A lot of them! But they don’t know they are gods, and I ask… Coud a god be a god, if he does’nt believe he is a god? I think no.

Those poor fools call themselves ‘humans’, and afirms other gods creates them…

But gods did’nt exists before us. We’ve create gods. We’ve even create the idea of god. And, who can create gods is, obviously, a god.

Chapter VI

Heaven? Hell? No. They don’t exist… still…

Right now, the gods are discovering what they are. It’s hard (I think I’ve told you before), beaucouse you has to fight your own creations. And it’s really confusing.

We are creating gods, worlds, animals, emotions, things, even conciousness, souls and minds. But… how can you identified what was real before us, what is a creation, and what is only an illusion.

In fact, the creations of the gods, have not still take place. They exist only in ours minds (if ours minds exists).

Chapter VII

I don’t know if you are a god. Maybe… What else can you be? You are in the gods world. But the time (yes, we’ve create it too) is young here. There is no glamour for being a god. Not now. No, beaucouse… I don’t know… I think a god should feel powerful, great, proud… But those aren’t my feelings right now.

Cap a una explicació de la consciència

Com amb la idea de déu, necessària en un primer moment per a explicar l’experiència del món en que vivim, la idea de consciència ha estat indispensable per entendre’ns a nosaltres mateixos.

I com ha pasat amb la idea de déu, que finalment no ha estat necessària , la pròpia idea de consciència caurà de l’equació quan el coneixement sobre la ment humana maduri.

Un sou per aprendre

Cobrar per aprendre

Com tota història, aquesta té un principi. I l’inici d’aquesta història està en la crisi de fa uns anys i en les seves causes.

A principis d’aquest segle, els bancs es van tornar bojos, i van començar a regalar diners, a donar-li diners a tothom que en demanava, en condicions fantàstiques, a retornar en tants anys com fes falta, i sense tenir massa en compte si la persona podria o no fer-hi front.

Però, a què va ser deguda aquesta bogeria col·lectiva? Què va portar tots aquests senyors de corbata, estirats i conservadors, a caure en aquest sense-sentit?

En realitat no van fer-hi res, només pujar a la onada que s’havia iniciat, mentre algú cridava ‘Tonto el último!!!’, en la cacera de ‘clients’ als quals endossar diners. Per que els diners cremaven llavors… I ara també.

Però com es va iniciar la onada? Què la va provocar?

 

El monstre terrible

Com tota història, aquesta ha de tenir un dolent. És la por a aquest monstre el que va desfermar la onada de bogeria que va culminar amb la crisi, i de la que encara ara paguem les conseqüències.

I no en va… És un monstre espantós, prelat de l’apocalipsi, mare de tots els desastres (econòmics, s’entén), la més esfereïdora de les desgràcies. Una catàstrofe de tal nivell, que la pitjor crisi imaginable no és res més que una passatgera tempesta d’estiu…

Aquest monstre letal és… la deflació…

Els atributs de la deflació són de tots coneguts, encara que no està de més repassar-los…

Bàsicament, la deflació és una baixada generalitzada de preus. Les causes poden ser diverses, però les conseqüències són sempre les mateixes: acomiadaments, pèrdues a les empreses, tancaments, baixades de salari, i una disminució dràstica dels ingressos estatals.

En altres moments de la història, les deflacions han estat revulsives. Ara, simplement acabarien amb el món tal i com el coneixem.

Però l’experiment no va sortir bé. L’onada es va estavellar contra la realitat: calia injectar diners per mantenir el creixement econòmic. Però si has de pagar per aquests diners, i després a més els has de tornar, llavors el creixement no és sostenible.

Però la idea de regalar diners va calar. I tant la FED primer, com el BCE després, s’hi van apuntar a la moda.

Vuit anys de diners gratis per part de la FED han portat els estats units a una tasa d’atur envejable. El BCE porta ja dos anys amb el tipus d’interès al cero per cent. I sembla que va per llarg.

Però les heretgies no acaben aquí. La ‘Barra lliure’ de Draghi, que ha mantingut a ‘flote’ decenes de bancs europeus, ha vingut acompanyada de la més perfídica de les traïcions, una blasfèmia en tota la cara de l’ortodoxia liberal, més escandalosa fins i tot que les banyes de Leticia a Felip VI: la compra de deute als estat.

Allò que es fa jurar sobre la tomba de la mare a tot president del BCE, Draghi i demés ho han profanat. Els estats ja no viuen sotmesos a les inclemències dels mercats. Ara, només els hi cal anar a Brusel·les a omplenar la cistella de milions d’euros acabats de sortir del forn. I el que és millor: gratis.

 

Actualment, gairebé un 23% del deute de l’estat espanyol pertany al BCE, i afirmacions semblants es poden fer de la resta d’estats de la CEE. A hores d’ara, ja podem parlar d’addicció dels estats al ‘dopatge’ de Draghi, una addicció que no podran abandonar fàcilment. No només això… Com en tota drogodependència que vulgui ser anomenada com a tal, no pot existir res semblant a un estat d’estabilitat, sinó que el ionki cada cop ha de voler més, i més, i més…

 

Però no ens hem d’oblidar de la qüestió que ens ha portat aquí… Estàvem fugint d’un monstre, te’n recordes? Aquest monstre és la deflació… I encara ens persegueix…

 

L’onada a la que es va pujar l’economia mundial a principis de segle va acabar en un tsunami caòtic, on van acudir amb urgències el BCE i la FED per ajudar als supervivents a continuar en la seva fugida. Han baixat els tipus d’interès fins el zero per cent, i estan comprant el deute als estats (i a les empreses)… Però… què passarà quan tot el deute (o una part prou significativa) estigui en mans del BCE? Quan ja sigui impossible continuar comprant deute? Les dues eines que té el BCE són la compra de deute i la baixada del tipus d’interès… Si el tipus d’interès ja no es pot baixar més… què passarà? Ens atraparà el monstre?

 

En uns quinze anys el BCE serà posseïdor de més del 90% del deute de l’estat espanyol (i de la resta de països de la CEE, es clar), deute que s’haurà incrementat moltíssim (fins a més de dues vegades el PIB en el cas de l’estat espanyol), però la deflació continuarà trepitjant-nos els talons…

 

Què farà llavors el BCE (o la FED, el banc central que noti abans l’alè del monstre al clatell)? Llençarà la tovallola? Abandonarà, es resignarà a lo inevitable? No! Encara té una última carta, una última arma desesperada, extremadament potent, però de conseqüències imprevisibles…

Baixar el tipus d’interès

Obvi. Si només pot fer dues coses, i una ja no funciona, doncs només li queda l’altre…

Però un moment! El tipus d’interès està al 0%!!! Ja no pot baixar més!

O sí?

 

Per sort o per desgràcia, els números negatius es coneixen ja des de temps de Brahmagupta, i sabem que per sota del 0 hi ha el -1, i després el -2, i després el -3, i així successivament fins l’infinit, o fins que ens cansem, sigui lo que sigui que passi primer.

Però abans del -1 hi ha el -0,25… A aquestes alçades (estem parlant a 15-20 anys vista), l’euribor ja haurà flirtejat puntualment més enllà del -0,5 (o fins i tot del -0,7), amb la qual cosa, una baixada d’un quart de punt en el preu del diner podrà fins i tot semblar moderada.

Però no ho veuran així els defensors de l’estatus quo universal, que veuran en la mesura poc menys que la implantació del comunisme a nivell mundial, o la conversió d’Europa en una comuna hippie.

Sota les virulentes pressions a què serà sotmès, l’hereu de Dragghi es veurà obligat a rectificar. I després de pocs mesos en els quals els afortunats prestataris del BCE s’hauran trobat amb uns ingressos inesperats, el preu del diner, 20 anys més tard, recuperarà la tasa positiva. I automàticament els estats més endeutats entraran en fallida…

Si per aquesta època Catalunya encara no ha assolit la independència (cosa que espero i desitjo succeeixi abans, per bé de tots), tindrà en aquell moment una oportunitat única per fer-ho (un d’aquests ‘momentus’ que diu el President Torra).

Després de la desintegració d’un parell d’estats importants (Espanya segur, i després Itàlia o França), els poders fàctics econòmics, tan agressius poques setmanes abans, pregaran caritativament al totpoderós BCE que si us plau torni a portar-los per la senda de la veritat i els mantingui allunyats del monstre de la deflació, i de la suspensió de pagaments dels estats, amen. I el tipus d’interès haurà trencat la barrera psicològica, i en poc temps pujarà (o baixarà, millor dit) a valors simplement inconcebibles per a la nostra ment. I la societat començarà a caminar per un mon nou. Un mon on, si demanes diners, cobraràs interessos (i si tens diners, en pagaràs, òbviament).

 

Però… com serà aquest mon? Anem a mirar-lo pel foradet de pany de la nostra màquina del temps…

 

Estem al 2040… I sabem algunes coses… No hi hauran vehicles privats, o molts pocs. A les ciutats, poquíssims (només els molt rics, futbolistes i algú més). Als pobles, algun més, però sobre tot relacionats amb l’agricultura o la indústria. Ens desplaçarem en vehicles públics elèctrics i autònoms, que ens vindran a recollir a la porta de casa i ens portaran fins el nostre destí, d’on ens recolliran a l’hora acordada per tornar cap a casa. Però aquest fet, la veritat és que ens interessa ben poc ara mateix.

 

Nosaltres, us recordo, estem fugint de la deflació. I pujar en un vehicle elèctric, per molt intel·ligent que sigui, no sé si ens servirà de gaire…

 

Centrem-nos en el món del treball. Durant aquests vint anys en què el BCE ha estat mantenint amb respiració assistida els estats europeus, el principal destinatari de tota aquest deute galopant ha estat fonamentalment el mercat laboral. Aquest és un element clau per a què l’economia funcioni. I que l’economia funcioni, és l’únic que ens allunya del monstre de la inflació.

L’economia i el creixement econòmic, en el món liberal, es basa en el consum. I per consumir, els anomenats ‘consumidors’ necessiten dues coses: productes atraients (o necessaris) i diners.

En el món actual, els ingresos, excepte en casos específics, provenen del treball. I són aquests ingressos els que engrasen l’economia. Però la mà d’obra humana és, des de fa temps, i cada cop més, deficitària. Les màquines, els robots, els sistemes autònoms expulsen poc a poc a les persones del mercat del treball. I fora del mercat del treball, estàs fora del consum. I sense consumidors, no hi ha consum.

La ‘solució provisional’ aportada per les diferents administració ha estat una sola: donar diners. Primer, fins la crisi, amb préstecs directes als consumidors, per després, finançar directament els estats, i aquests, gastar els diners en subsidis, pensions, sous a funcionaris i ajudes a la contractació a empreses.

 

Estem al 2040. Ja fa anys que l’estat ha posat en marxa lleis que obliguen a una contractació mínima a les empreses, en base a la seva facturació. I aquestes, sovint, s’estimen més pagar algú per que es quedi a casa seva, i estalviar-se així els costos d’infraestructures, gestió i supervisió que un treballador comporta.

Tot dintre d’un clima de tensions insostenibles amb els sous, amb una forta tendència a la baixa, que requereix cada cop de més esforços econòmics per part del govern contenir.

 

En un moment donat, davant aquesta situació grotesca de gent pagada per quedar-se a casa, de llocs de treball poc atractius, de manca d’expectatives laborals, que comporta com a conseqüència també la manca d’interès en els estudis i la formació, arrossegant també al cercle viciós el sistema educatiu i en especial les universitats, una iniciativa va començar a trobar un espai propi. Els diners que les empreses destinaven a pagar a la gent per que es quedés a casa seva (diners que en part eren proporcionats directa o indirectament per l’estat), van ser condicionats a la realització de cursos. Mica en mica, aquesta iniciativa va anar prosperant. Permetia extreure gent del mercat laboral (reduint així les demandes de feina, i permetent una contenció més fàcil de la daballada de sous), era més econòmic que emplear-los, i a més, permetia sostenir el sistema educatiu.

 

Un món d’esclaus

 

Esclau és aquell que ha de treballar en contra de la seva voluntat. I l’esclau més trist, és aquell que no ho sap. O dit d’una altre manera, el millor esclau és el que creu que no ho és.

 

Però quan els esclaus deixen de ser necessaris… què fer amb ells? En aquesta història, els esclaus no sabien que ho eren. I treballaven per que realment pensaven que era la seva obligació. I per que clar, si no treballaven, es morien de gana. Però tots eren esclaus (més o menys si més no). O dit d’una altre manera… eren esclaus per voluntat pròpia, no per voluntat de ningú més. La voluntat que els havia fet esclaus, no pertanyia a ningú (ningú viu en qualsevol cas), si no que es mantenia en la cultura per pròpia inèrcia.

 

I ara, quan aquests esclaus comencen a fer nosa, a molestar, a donar més feina de la que treuen, cal ‘alliberar-los’.

 

Però els experiments fets amb la RBU o iniciatives semblants no han donat els resultats esperats. L’ésser humà, privat d’allò que ha donat raó de ser a la seva existència, queda orfa de referents, i l’índex de depressions, malalties mentals, suïcidis i d’altres trastorns s’ha disparat significativament en els col·lectius amb els que s’ha practicat el ‘cobrar sense treballar’.

 

Per una altre banda, l’ordre que ha proporcionat tradicionalment el treball, i la facilitat per al control social que ha aportat, no són fàcilment substituïbles.

 

Estudiar per aconseguir un treball només té sentit si l’esforç necessari és viable i si les possibilitats són reals. Però quan no cal aconseguir un treball, estudiar, aprendre, respon a una simple motivació: el plaer d’aprendre. I si s’estableix un salari, un sou per estudiar, per aprendre, no necessàriament o si més no, no completament vinculat als resultats, s’aconsegueix tancar el cercle. Es manté la figura del consumidor, a l’hora que es posibilita la desaparició de l’esclau. S’incentiva abandonar el mercat laboral, sostenint així els salaris, i es fa factible que les persones que desenvolupin les pitjors feines, cobrin una remuneració en consonància, en lloc de ser forçada a treballar en condicions d’explotació.

 

Les empreses s’alliberen de les problemàtiques associades als treballadors. Es flexibilitzen les lleis laborals i, per a contractar a les persones necessàries, caldrà oferir alguna cosa més que un bon sou.

 

Però… d’on surten els diners?

 

És l’eterna pregunta… D’on surten els diners per pagar a tota aquesta gent que no estarà treballant, que no estarà produïnt?

 

Recapitulem la nostra història… Hem seguit dos fils diferents, encara que paral·lels i entrelligats. Mentre per una banda es passava d’obligar a les empreses a contractar, aquestes ‘pagaven’ a la gent per no fer res, i finalment s’arribava al compromís equidistant de pagar un sou per aprendre, per una altre, el deute dels estats no parava de crèixer fins forçar els bancs centrals a trencar la barrera del 0%.

 

Situem-nos de nou en l’any 2040-2045… Fins aquest moment, el canvi laboral ha estat finançat per l’increment del deute, el cost nul d’aquest nou deute i,en menor mesura, per les pujades d’impostos a la propietat. Però un cop ha caigut el mur psicològic del 0%, tot canvia, tot s’accelera i es revoluciona.

 

Posem per exemple un estat com l’espanyol. Amb un deute (com actualment) d’un PIB i pico i un tipus d’interès al BCE de, posem-ne per cas, un 3%, els pressupostos generals ‘patirien’ un increment d’un 10%, només en els ingressos que el deute comportaria. Si el deute fos de 2,5 PIB, l’increment seria del 25%, i així successivament. I el mateix passaria amb el tipus d’interés. Com més baix sigui, més ingressos per a l’estat.

 

Però… quin deute pot tenir un estat? I fins a quins nivells es pot baixar el tipus d’interès? On estan els límits?

Els límits de la demència

La pregunta que ens plantegem, on estaran els límits quan tot això succeiexi, podem perfectament aplicar-la a la situació actual. On està el límit del deute dels països, i el del tipus d’interès. I la resposta és la mateixa. Els valors de deute i de tipus d’interès són els que són, per que així hi ha equilibri. Així, la cosa va rutllant. Quan comença a no rutllar, es canvien coses, fins que tot torna a rutllar de nou de forma més o menys acceptable.

El banc central limitarà al màxim el deute als països, i intentarà no baixar el tipus d’interés si és possible. Però la bèstia inflacionària tornarà a treure el nas, i continuaran havent-hi canvis.

Molt bé. Hem fet un recorregut intens per un bon tros de la nostra història contemporània i immediatament futura. Et convido ara a reposar un moment i a observar amb calma el món que es desenvolupa davant els nostres ulls. Estats que s’endeuten, i malgrat això, cada cop són més rics. I inverteixen aquests diners en ser més poderosos (la riquesa sense poder és inútil i avorrida). I clar, el poder és fàlic i té forma de misil. I els estats gasten veritables burrades en armament cada cop més sofisticat, i en intentar que el veí no sigui tan poderós com ell. Però el monstre aguaita, i el diner continua fluint. L’escalada militar no afluixa, creix la tensió i al final… Flushhh!!!! La història humana s’esvaeix en un instant fugaç i esplendoròs, com un misto encès en meitat de la nit, per després no deixar ni el record de la seva existència.

O potser ens hem deixat alguna cosa pel camí…

Tornem una mica enrere, a veure què ens ha pogut passar per alt… Ah, mira! Allà, sota el Pirineu! Aquells catalans, que fan coses… Guaita què fan ara.

Més enllà dels grans estats europeus tradicionals, antigues metròpoli colonialistes i imperis d’impressionant abast, petites regions es desenvolupen i evolucionen al marge, gairebé en un univers paral·lel, on les persones són més importants que la nació o la ‘madre patria’. Són els Estonia, Eslovenia, Dinamarca, Islàndia, Suècia i molts més. Són països petits, que han renunciat a exhibir el seu orgull nacional amb superioritat, i es preocupen de coses més senzilles, com del veritable benestar de la seva població. En aquests països comencen a nèixer a finals del segle XX, principis d’aquest, moviments de refermament democràtic, com la república digital d’Estònia, o el Partit Pirata que va sorgir a Suècia i es va extendre a altres païssos. Iniciatives que busquen la participació de la població en la política, la transparència de la gestió administrativa, i el benestar de la població. A aquest moviment allunyat de les proclames nacionalistes d’altres estats amb més pedigrí, s’afegeix l’aportació catalana i la seva República Digital Nadiua, un nou invent, basat en experiències prèvies (com la d’Estònia), que ara vol permetre l’existència de la República Catalana amb independència d’allò que li vingui a bé fer a l’estat espanyol i dels escarafalls dels colons que ocupen el territori.

 

Per ser ciutadà d’aquesta nova repùblica, només calia emplenar un formulari i fer una validació biomètrica. D’aquesta forma, tota aquella persona que es sentís catalana, o que simplement volgués formar part d’aquella república, podia fer els tràmits i automàticament es convertia en ciutadà de la república, amb tots els drets i deures corresponents.

El desenllaç d’aquesta iniciativa va ser bastant accidentat, i tampoc treu cap a aquesta història, però sí que va suposar un referent sobre com es podia organitzar una societat on les persones cobraven diners pel sol fet d’estudiar.

 

Dintre dels debats per establir límits a l’endeutament dels països que fossin justos per tothom, i també clars, i que premiessin la gestió, es va proposar tenir en compte el nombre d’habitants de l’estat. La proposta tenia sentit, però també s’alertava dels perills que suposava.

 

Com més avançaven els debats, i més clar estava que calia prendre una decissió, més addesions guanyava la vinculació del deute amb la població (i no, per exemple, amb el PIB, la superfície del territori, o qualsevol altre factor). Però per contrarrestar els perills que comportava, es va arribar a la conclusió que la nacionalitat de les persones no podia ser obligatòria de cap de les maneres, sinó que havia de ser un dret, i que havia de ser escollida per la pròpia persona, igual que s’escull (més o menys) la religió, la ideologia política, l’equip de futbol o el color de les sabates.

 

Com en la pionera república digital nadiua catalana, la població va poder gaudir del dret de poder escollir a quin país volien pertanyer, segons el que aquest país significava per a ells, i tot el que els hi podia oferir. Es convertia així la pròpia nacionalitat en un producte de consum més, i obligava els estats a cuidar amb mimo la seva població, per evitar el pitjor que li podia passar a un estat: la desertització.

Quan un estat descuidava els seus ‘feligresos’, aquests començaven a migrar ‘virtualment’, a canviar de nacionalitat com qui canvia de companyia de mòvil. Però no canviaven de lloc de residència en els diferents espais tipus Shogen que s’anaven creant. A menys habitants, menys deute, i l’estat havia de retornar la diferència, perdent en conseqüència ingresos.

 

Els mastodòntics estats tradicionals, enrocats en el seu orgull patri, acabaven convertits en pàrams deserts, obligats a vendre o llogar territoris i infraestructures a altres nacions per fer front als deutes contrets.